Després d’una polèmica que obligà Ciutadans a retirar els seus cartells de campanya (un publicista va pensar, després d’haver consumit alguna substància juganera, que parlar d’abraçades en plena onada pandèmica seria una bona idea), el partit taronja ha tornat a la cosa de tota la vida i en molts carrers del país ja podem veure la fotografia de Carlos Carrizosa (Barcelona, 22/05/1964) enganxat al bell perfil d’Inés Arrimadas. La imatge, i el fet que la campanya inicial prescindís del rostre del seu número u, ens ho diu tot: a pesar de ser un notable parlamentari i un veterà supervivent a Ciutadans, Carrizosa ha crescut a l’ombra de les seves primeres espases, exercint sempre com a notable escuder i lloctinent. Carrizosa és, simplement, el senyor que acompanya doña Inés als puestos amb aquell arquejar de les celles com si visqués permanentment encegat pel sol i que la majoria de catalans i espanyols coneixen únicament pel seu gest de posar-se les ulleres.

De fet, les ulleres, i el fet de ser al costat d’Arrimadas són el principal reclam electoral del candidat. Què fa, què pensa i a què dedica el temps lliure... ningú no ho sap. Qualsevol animalet de l’Amazones en vies d’extinció té una pàgina més rica, en termes biogràfics, laborals i polítics que la de Carrizosa a la Wikipedia. I això també resulta ben significatiu, començant pel fet que l’espectacular esclat de Ciutadans a les darreres eleccions (que Arrimadas va guanyar gestionant la seva victòria amb molt poca intel·ligència i fent el que fan tots els espanyols quan poden, que és cardar el camp a Madrit) s’explica en el fet que la majoria d’unionistes o fins i tot de catalanistes moderats veiessin en el partit taronja l’eina més eficaç per aturar l’independentisme. Amb el moviment secessionista immers en la via possibilista (és a dir, mort i quasi enterrat), la subsistència de Ciutadans com a formació política perilla a dia que passa i està destinada a una ràpida i natural desaparició.

Els espanyols presenten Carrizosa a la Generalitat perquè ara, realment, qui governi a Catalunya els importa tres 'pepinos'. La guerra ja l’han guanyada i tenen ostatges a la presó per recordar-nos-ho

Això explica que les elits espanyoles que volien un Podemos de dretes i que van arribar a fer creure al pobre Albert Rivera que seria president d’Espanya ara passin olímpicament de Ciutadans i hagin tornat a donar suport al candidat del PSC, que és el que feien tota la vida. En campanya i als mitjans, Carrizosa continua repetint impecablement l’argumentari que va dur el seu partit a guanyar les eleccions i que se centrava en l’atac sistemàtic a la via processista-nacionalista. El polític continua essent hàbil i amb la llengua afilada, però darrere no té ningú que l’escolti ni, sobretot, gent que estigui disposada a afluixar-li pasta. A Rivera, les elits li van buscar feina a un despatx d’advocats madrileny i una nòvia cantautora per poder passar els vespres en una d’aquelles urbanitzacions espantoses dels afores de la capital. A Carrizosa, com que s’ha quedat a Catalunya, l’únic que li regalaran serà una jubilació semidaurada com a parlamentari nostrat a la Ciutadella.

És normal que ningú, antiindependentisme i antiimmersionisme lingüístic a banda, sàpiga del cert què pensa o quines són les polítiques de Carrizosa, perquè Ciutadans ha virat tant d’ideologia, ha abraçat tantes tesis, que ja no se sap quina és la seva disfressa original. Com recorda el mestre Chaves Nogales, a Espanya ser un liberal de centre t’assegura viure a l'exili, i tenir la pretensió de crear un partit centrista, afegeixo jo, és una quimera encara més sideral. Per això Ciutadans només ha pogut sobreviure com una crossa dels governs de la partitocràcia tradicional i com una formació que ha anat virant lentament a la dreta (és a dir, a l’esclerosi política) sense tenir la traça per a la governabilitat d’ajuntaments i comunitats que podia lluir un partit com Convergència. Els espanyols presenten Carrizosa a la Generalitat perquè ara, realment, qui governi a Catalunya els importa tres pepinos. La guerra ja l’han guanyada i tenen ostatges a la presó per recordar-nos-ho.

Amb el moviment secessionista immers en la via possibilista (és a dir, mort i quasi enterrat), la subsistència de Ciutadans com a formació política perilla a dia que passa i està destinada a una ràpida i natural desaparició

Per això té tot el sentit de món que Ciutadans es presenti a uns comicis amb un lloctinent prejubilat i que cometi un error encara més greu, que és completar la seva llista amb una número dos tan fantàstica com la meva estimada Anna Grau, que és l’única simpatitzant del partit taronja que ha llegit Josep Pla i que fa les neutres catalanes com déu mana, un quelcom que a la majoria dels seus votants els deu fer una angunieta que ni t’explico. Si això de l’independentisme continua caient com s’espera, o transformat en un neoautonomisme de verb abrandat, Carrizosa podrà tornar a treballar a La Caixa, que és on va conèixer Rivera, i, com li va confessar a Gemma Nierga en una entrevista recent, fins i tot podrà tornar a votar Convergència. De fet, la majoria de candidats al 14-F tenen aquest aire de prejubilat de qui intenta vendre’s la moto que el temps no passa i es posa xandall per fer running però acaba adonant-se que el pas del temps et rellueix totes les costures.

Quan es jubili, algun col·laborador desinteressat posarà a la seva pàgina de la Wikipedia que Carrizosa va fer el possible per defensar la unitat Espanya i que aquest advocat de baix perfil se’n va sortir prou dignament. Amb això, el nostre lloctinent en tindrà més que prou per justificar la seva vida política i jugar a dòmino més content que unes pasqües. Pel que fa a la resta del món, tothom continuarà sense saber res d’ell.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Laura Borras Junts - Sergi Alcàzar
Candidats de la A a la Z Laura Borràs, la vanitat sense veritat Bernat Dedéu
Pere Aragonès ERC - Sergi Alcazar
Candidats de la A a la Z Pere Aragonès, fem un llenguado Bernat Dedéu
Jessica albiach Comuns - Sergi Alcàzar
Candidats de la A a la Z Jéssica Albiach, la perfecta espanyola Bernat Dedéu