Barcelona pateix una “crisi de seguretat”, en paraules d’Albert Batlle, el tinent d'alcalde de la cosa. Malgrat que se'n va desdir per apuntar-se a les explicacions de l'alcaldessa Ada Colau ("són fets esporàdics"), la realitat sempre s'imposa. Avui tots els diaris duen en portada alguna cosa més que incidents anecdòtics i esparsos, més o menys gruixuts. Publiquen les dades que donen la raó al primer Batlle, el que reconeixia la "crisi de seguretat". L’Ara en fa un resum precís en un titular esmolat com un bisturí: a Barcelona hi ha més lladres, són més dolents i, malgrat que els Mossos en detenen més que mai, els malfactors no són castigats.
El resultat no és una impressió subjectiva provocada per l’alarmisme dels mèdia per manca d’altres notícies més rellevants. Ni vol "confondre i alarmar la gent sense motiu, crear una sensació de pànic", com deia el mateix Batlle fa una setmana —i per paga afegia que "Catalunya té una visió acomplexada de la seguretat". El resultat de tot plegat és un patró de comportament, relacionat, vulguis no vulguis, amb la tasca del govern municipal a l’hora d’abordar la seguretat ciutadana aquests últims anys. Alguna cosa —o més d’una— s’ha fet malament i caldrà oferir-ne altres explicacions, inclosa la Justícia.
Tots aquests titulars plegats i simultanis fan més efecte que cent editorials. Ada Colau, que acostuma a sortir-se’n bé desviant responsabilitats a altres administracions, ho té complicat, ara. El Periódico deia ahir que la policia rep un centenar de denúncies per robatoris violents cada setmana, que aquest és l’estiu més violent de la dècada. Els mèdia internacionals se’n fan ressò ("capital dels delictes", diuen) i no hi ha resposta de l’Ajuntament —ni del Govern. Enmig d’aquest silenci, només se sent la veu d’un sindicat de la policia espanyola —sense cap representativitat— que demana que nos dejen actuar. Si les coses segueixen així, Barcelona s'arrisca a rebre la visita de Pablo Casado, que ahir era a Canàries per visitar la zona arrasada pels incendis forestals.
D’altra banda, crida l’atenció que tant El País com El Mundo coincideixin en descriure com un “desafiament” o “un nou front” la decisió del vicepresident Pere Aragonès de portar l’Estat als tribunals per l’impagament de 1.300 milions d’euros que, llei de finançament autonòmic en mà, la Generalitat hauria de tenir a la caixa. Les altres comunitats autònomes també pateixen aquest incompliment. Què hi té a veure el “separatisme”, com en diu El Mundo? És que un Govern en mans de partits unionistes no es queixaria ni actuaria? O és que l’estat de dret i l’imperi de la llei no s’apliquen en aquest cas? Són ganes d’embolicar la troca.
