Si l’èxit d’una proposta o d’una idea política es mesura per la presència a les portades impreses, l’acord de claredat del Govern no ha reeixit gaire. El Punt Avui en diu “Via Aragonès”, que és més curt que el nom que ha avarat el mateix Govern. Potser el concepte fa sort. De moment, va millor per titular, que ja és. L’Ara també hi dona promoció bona, però no el títol principal. La Vanguardia i El Periódico ho bandegen a la columna del si no fos amb poc entusiasme. El diari dels Godó titula amb murrieria: fa servir la paraula “procés” i el concepte “proposta catalana de referèndum”, com volent remarcar la brometa i fer l’efecte que els rellotges s’han endarrerit fins a l’any 2006, potser per suscitar comentaris en la línia de la roda del hàmster, l’etern retorn o la mateixa metempsicosi, una antiga doctrina basada en la idea que alguns elements psíquics traspassen d'un cos a un altre després de la mort —de vegades es confon amb conceptes veïns com la reencarnació o la transmigració—. Als diaris de Barcelona, la proposta no ha fet gaire fortuna mediàtica.
A la premsa de Madrid encara menys. L’ABC sí que dona bola a tota portada a l’acord de claredat, però ho explica sense matisos —en diu “pla per a la celebració d’un referèndum”— i el descriu en termes entre apocalíptics i aguerrits com Aragonès redobla el pulso a Sánchez o bé tensiona la relación con sus socios (en aquest cas al·ludeix al PSOE), que és una manera molt de la dreta espanyola de dramatitzar i afegir èpica a les realitats més administratives i vulgars de la política o del que sigui. En fi, que regala espai a la proposta del Govern perquè pensen que fa mal al govern espanyol, no perquè sigui viable o inviable. La resta dels diaris de la capital del Regne d’Espanya no en diuen ni ase ni bèstia, segurament perquè aquesta pel·lícula ja l’han vista o perquè les propostes catalanes de marxar d’Espanya o de fixar unes regles del joc aixequen un interés proporcional al respecte que provoquen.
El Mundo diu que la infermera de l’hospital de la Vall d’Hebron que escarnia públicament la llengua catalana va patir 50 minuts “d’interrogatori policial” com a “presumpta inculpada”. Posa entre cometes les dues expressions per fer veure que no és cosa del diari sinó d’algú altre —presumiblement de la infermera, una de les més de 600 fitxades a finals de 2021 per hospitals públics catalans saltant-se els requisits—. El fanatisme anticatalà d’aquest diari és meravellós de tan còmic. Però no riguis gaire, perquè aquestes fabricacions i mentides hipòcrites i victimistes corren i no són pocs ni rucs els que se les creuen. Aquest dilluns, el mateix Juan Luis Cebrián, primer director d’El País, escrivia en una peça: “[…] la gestió de la Generalitat […] promou un nacionalisme lingüístic excloent. La no acceptació del castellà com a llengua vehicular a l'educació, (no diguem la prohibició que els alumnes parlin en espanyol al pati!), evoca les polítiques del franquisme…”. Pensaràs que l’home s’ha fet gran, però és que és una bòfia semblant a la que Pablo Casado, efímer president del PP, va defensar davant d’un jutge. No riguis gaire.
