L’aposta de Pedro Sánchez per Yolanda Díaz com a aliada preferent té com a objectiu prescindir de la component republicana i aliena al Règim que s’ha atribuït —de forma exagerada— a Podemos. La candidatura de Yolanda Díaz s’anomena sarcàsticament Sumar quan es tracta d’una escissió. Una escissió liderada per la vicepresidenta del Govern contra el partit que la va promocionar no té altra raó de ser que renegar de qualsevol temptació radical per tranquil·litzar els poders fàctics de l’Estat i la mateixa monarquia.

Pedro Sánchez coneix quines són les exigències del Règim. Per això mai va voler pactar amb Podemos un govern de coalició. Quan va presentar la moció de censura a Rajoy no va oferir res a Pablo Iglesias. La seva intenció sempre va ser governar amb Ciudadanos. Tothom recordarà que Sánchez va arribar a dir que no podria governar amb Podemos perquè no dormiria tranquil. Sánchez pretenia governar amb Ciudadanos, però es va trobar amb un Albert Rivera que no va entendre la situació ni va saber gestionar la seva força. Sánchez va haver de repetir eleccions i abans que el seu propi partit el defenestrés per segona vegada va cercar la seva salvació personal la mateixa nit electoral assegurant-se la investidura mitjançant el pacte amb Pablo Iglesias.

El pacte amb Podemos i la resta de partits d’esquerres, republicans  i/o independentistes ha estat considerat sempre pel Deep State com una traïció de Pedro Sánchez al sistema i per això l’han tractat sistemàticament com un governant il·legítim. I Sánchez que és un especialista en la supervivència política vol reconciliar-se amb el nucli dur de l’Estat posant en evidència els seus mèrits en la derrota de l’independentisme català i en la neutralització de l’esquerra que se’n diu transformadora.

Què aporta Yolanda Díaz? Costa molt identificar en Díaz un missatge específic gaire diferenciat del PSOE. Sí que es percep en els seus discursos ganes d’agradar a tothom. Sí que es nota també una intenció deliberada d’evitar assumptes conflictius. No qüestiona la monarquia com solia fer Pablo Iglesias. Ha procurat mantenir-se al marge en les discrepàncies sorgides al Govern de coalició, és a dir, negant cap mena de suport a les ministres del seu partit. Com a vicepresidenta del Govern i ministra de Treball va transigir amb una reforma laboral claudicant comparada amb la derogació que s’havia promès. I tampoc ha mogut un dit, Yolanda Díaz, per derogar la llei mordassa... És lògic que Pedro Sánchez aposti per ella perquè no fa cap nosa. Ni a ell ni a ningú. I amb això Sánchez i Díaz creuen que el Rei i la seva cort dormiran més tranquils i afluixaran la seva bel·ligerància.

L’escissió liderada per la vicepresidenta del Govern contra el partit que la va promocionar no té altra raó de ser que renegar de qualsevol temptació radical per tranquil·litzar els poders fàctics de l’Estat i la mateixa monarquia

Podemos no ha estat un partit revolucionari ni molt menys i s’ha empassat gairebé tots els gripaus que li han posat al davant però des del punt de vista del Règim mai seran prou de fiar com per permetre el seu accés als centres de poder i als secrets de l’Estat. Tot té la seva història. Podemos va cristal·litzar com a partit recollint les protestes dels indignats del 15-M contra el sistema en un moment que el sistema feia aigües. El 2 de novembre de 2014, el diari El País obria en portada amb els resultats d’una enquesta electoral titulada així: “Podemos supera a PP y PSOE impulsado por la ira ciudadana”. El segon tema de portada d’aquella edició d’El País portava per títol “El muro del 9-N”, i es referia al suplement Domingo dedicat a la consulta catalana convocada pel president Artur Mas per al diumenge següent. La portada d’El País era un autèntic crit d’angoixa davant els signes de decadència del règim prou evidents. Aquell mateix any va haver d’abdicar el Rei Joan Carles I per evitar que la corrupció de la monarquia interrompés la continuïtat dinàstica. La corrupció afectava també el partit del Govern i el principal partit de l’oposició. Alguns dirigents del PP van entrar a presó, mentre Andalusia vivia l’escàndol dels ERE que afectava també a dirigents principals del PSOE. I a tot això l’economia espanyola, amb més de cinc milions d’aturats i un creixement molt per sota del 2% portava anys intentant evitar ser intervinguda per Brussel·les.

La independència de Catalunya no es considerava viable, però en aquelles circumstàncies un brot republicà arreu del territori podia esdevenir imparable com va passar els anys 30. Hi havia ingredients suficients per descarregar una tempesta perfecta que podria fer caure el Règim tal com reflectien les enquestes. Així que tots els poders de l’Estat es van conjurar per evitar-ho.

Han transcendit no tots però alguns episodis de guerra bruta contra Podemos amb participació dels serveis d’intel·ligència i de la policia patriòtica. La missió porta l’argument de les raons d’estat. Va començar fa més de 10 anys i continua activa. L’assetjament va provocar conflictes interns, escissions, renúncies de dirigents i va fer caure Pablo Iglesias del Govern. En aquest sentit, Yolanda Díaz ha assumit políticament encarnar el límit, el topall que imposa el règim. Fins aquí es pot arribar i no més enllà.