En el conjunt de l'Estat no s'està avaluant en tota la seva gravetat real l'escàndol d'espionatge mitjançant el programa Pegasus a 65 ciutadans catalans i 2 bascos. Espionatge que sembla que només va poder ser desenvolupat pel CNI, pels propis serveis estatals d'informació, perquè aquesta aplicació no es ven a clients que no siguin Estats. La dimensió, intensitat i extensió quantitativa del fenomen i la seva durada, que va des del Govern de Rajoy el 2015 a l'actual de Pedro Sánchez, almenys fins a finals de 2020, fa molt improbable que totes i cadascuna de les actuacions rebessin la validesa “ad hoc” del magistrat del Tribunal Suprem estatal al qual la Llei reguladora del CNI li atribueix el control judicial.
Llavors, és altíssimament probable que estiguem davant de gravíssims delictes. En primer lloc, d'un delicte de descobriment i difusió de secrets per Autoritat i Funcionari Públic de l'article 198 del Codi Penal (CP), penat amb presó de quatre a vuit anys. Però una operació d'aquesta envergadura requereix de moltíssims recursos públics, que emanarien del fons assignats ordinàriament al CNI. Vet aquí la probabilitat que, mitjançant expedients de contractació pública falsejats, fossin assignats recursos públics prèviament pressupostats per a d’altres finalitats per tal de finançar aquest macroespionatge. Llavors, estaríem també davant de delictes de falsedat en document públic (article 390.1 CP) com a mitjà per a la comissió de delictes de malversació en la seva modalitat d'administració deslleial (article 432 en relació amb el 252 CP). En el també probable cas de delicte continuat, aquest concurs delictiu de falsedat documental i malversació estaria penat amb presó de sis a vuit anys.
Existeix especial gravetat política en l'espionatge a advocats en el compliment de les seves funcions de defensa penal, funcions que constitueixen els fonaments de l'estat de dret
A més a més, existeix especial gravetat política en l'espionatge a advocats en el compliment de les seves funcions de defensa penal, funcions que constitueixen els fonaments de l'estat de dret. Jaume Alonso-Cuevillas, Gonzalo Boye, Andreu van der Eynde i, sembla ser, l'advocat escocès de la consellera Clara Ponsatí, Aamaer Anwar, van ser espiats en el desenvolupament de la defensa penal dels seus clients, accedint a la informació que els va ser facilitada per aquests, i fins i tot a les seves estratègies processals. Va arribar aquesta informació al Ministeri Fiscal o a cap dels òrgans jurisdiccionals que jutjaven els clients d'aquests advocats? Va existir interferència de l'espionatge espanyol a la justícia escocesa?
Va tenir coneixement d'aquestes conductes el Govern de l'Estat?
Seria molt greu que els Governs de l'Estat actuants entre 2015 i 2020 no haguessin tingut coneixement d'aquestes conductes. Però el seu desenvolupament i, concretament, el desconeixement del president Sánchez i de la ministra Robles seria també gravíssim, perquè reflectiria una sospita racional, però incompatible amb qualsevol règim democràtic: que els serveis estatals d'informació juguen amb autonomia al marge dels Governs de l'Estat. Vet aquí que sigui precisa una recerca molt rigorosa, fins i tot per determinar si és el propi CNI el que decideix sense control judicial ni del Govern de l'Estat les persones a espiar. Perquè llavors estaríem davant un Deep State amb funcionament autònom respecte d'unes institucions democràtiques que en aquest cas es mostrarien com a simple superestructura a l'estructura del poder real.
Vet aquí que sigui precisa una recerca molt rigorosa per determinar si és el propi CNI el que decideix sense control judicial ni del Govern de l'Estat les persones a espiar
En realitat, la reacció de la premsa madrilenya de dretes encaixa en aquestes sospites. Enmig de l'accelerat procés de pèrdua del prestigi del Govern Sánchez a causa de la crisi inflacionària, ni el PP, ni Vox, ni els seus portaveus mediàtics van aprofitar l'oportunitat per maximitzar l'assetjament al Govern de l'Estat. La raó d'aquesta paradoxal conducta no només es fonamenta en el fet que haguessin estat Rajoy i Sainz de Santamaría els qui comencessin l'espionatge, sinó en el substancial acord entre la dreta i bona part de l'esquerra espanyola —i fins i tot m'atreviria a dir, de bona part de l'opinió pública espanyola de la dreta i de l'esquerra—. Aquestes conductes podrien ser, sí, il·legals i antidemocràtiques, però convenients per a la unitat d'Espanya. Que sembla que per a milions és l'única cosa important.
Pot el Govern de l'Estat reaccionar?
El Govern Sánchez no ha estat capaç fins al moment de reaccionar, pel que sembla, presoner de l'autoritària legislació de secrets oficials i reguladora del CNI i de la lògica penal de l'enemic instal·lada en l'opinió pública madrilenya. Fixem-nos que, tant en el si del PSOE com en els agents socials més pròxims no va existir cap reacció davant de conductes tan greus.
Sánchez encara podria mostrar que és un estadista i aprofitar l'ocasió per proposar una reforma integral de la legislació de secrets oficials, de l'estatut del CNI i d'altres lleis restrictives de la convivència democràtica, com la “llei mordassa”
El temps se li està esgotant, però Sánchez encara podria mostrar que és un estadista i aprofitar l'ocasió per proposar una reforma integral de la legislació de secrets oficials, de l'estatut del CNI i d'altres lleis restrictives de la convivència democràtica, com la “llei mordassa”. Seria una operació política que li possibilitaria reconstruir ponts amb les forces sobiranistes de la majoria d'investidura i reactivaria l'alerta democràtica i antifeixista de milions de ciutadans i no sols als Països Catalans, Euskal Herria o Galiza. Seria, molt probablement, l'última oportunitat de la legislatura per definir polítiques d'aprofundiment de la democràcia liberal i d'enteniment en clau plurinacional. Fins i tot de fer possible una reedició futura de la majoria de la investidura en unes mínimes condicions de confiança recíproca.
En pocs dies sabrem si el PSOE tria el pacte del 155 o l'única alternativa per fer reformable l'Estat en un sentit democràtic. Però hi ha poc marge per a l'optimisme.
Conseqüències polítiques de la inacció de Sánchez
En el cas que el Govern Sánchez confirmi la seva inacció (o desenvolupi una representació d'activisme lampedusiano perquè tot sigui igual) quedarà clar, en l'escena política catalana, que la taula de diàleg només li va valer a l'unionisme per desactivar la majoria parlamentària del 52% de febrer de 2021 i va aprofundir en la seva estratègia per fragmentar i afeblir el sobiranisme. Quedarà bastant clar, com va dir l'advocat i diputat de JuntsxCat Jaume Alonso-Cuevillas, que en la taula de diàleg hi havia el CNI. La taula de diàleg només va difondre el descoratjament i va motivar que part de la societat catalana miri més el dit que la lluna. Miri més les pròpies limitacions que les pròpies oportunitats.
La ingènua confiança mostrada per part de l'independentisme català en les dinàmiques de l'esquerra estatal li va fer perdre al conjunt del sobiranisme perspectiva, unitat i prestigi social
No obstant això, aquesta crisi política generarà oportunitats per al sobiranisme. Oportunitats per prioritzar de nou una estratègia concertada d'unitat sobiranista que compatibilitzi la governabilitat autonòmica, l'afavoriment empresarial i la justícia social en l'acció de la Generalitat amb una estratègia de confrontació pacífica i intel·ligent amb l'Estat en el pla de la defensa de la legitimitat democràtica de l’1-O. Una estratègia que, potser més que mai, li competeix desenvolupar al president Puigdemont i al Consell per la República.
La ingènua confiança mostrada per part de l'independentisme català en les dinàmiques de l'esquerra estatal li va fer perdre al conjunt del sobiranisme perspectiva, unitat i prestigi social. Aquesta ingènua confiança hauria de quedar definitivament arxivada davant la impossibilitat de reforma substancial de l'estat espanyol que en els pròxims dies, una altra vegada i per desgràcia, confirmarem.