El 42 aniversari del referèndum constitucional del 6-D va coincidir amb la sentència de la sala penal del Tribunal Suprem (TS) que va revocar la progressió al tercer grau dels nou presos i preses polítics catalans i l'aplicació, dins del segon grau, del tractament individualitzat per a cadascun d'ells a l'empara de l'article 100.2 del reglament penitenciari, que els permetia sortir a treballar en segon grau.
Una altra decisió del Suprem injusta, desencertada i antijurídica
I una altra decisió del TS en la qual va actuar de relator el seu president, Manuel Marchena, i que és creditora de la mateixa avaluació que van fer respecte de la que va condemnar aquestes nou persones (Forcadell, Bassa, Junqueras, Forn, Romeva, Turull, Rull, Cuixart i Sànchez) a penes d'entre nou i tretze anys de presó: antijurídica en el pla legal, injusta en el pla axiològic i desproporcionada i perillosa en el pla de la racionalitat democràtica.
És antijurídica perquè no respecta les funcions dels equips de tractament dels centres penitenciaris, que van proposar per unanimitat tant els permisos per treballar fora de la presó a l'empara de l'article 100.2 del reglament penitenciari com les progressions al tercer grau i les funcions revisores dels jutjats de vigilància penitenciària que confirmessin abans totes aquestes mesures. A més, eixampla il·legalment la seva funció revisora de la progressió de grau a decisions que no comporten aquesta progressió, com són les llicències per treballar fora de presó a l'empara de l'article 100.2 del reglament penitenciari.
És injusta axiològicament perquè insisteix en l'agreujament d'un càstig (el de la sentència condemnatòria) de per si injust i desproporcionat, fent brollar decisions pròpies d'una venjança legal en lloc de decisions jurídiques pròpies d'un estat de dret.
És desproporcionada i perillosa en el pla de la racionalitat humana i democràtica perquè impedeix qualsevol tipus de tractament penitenciari per part dels organismes administratius i judicials legalmente i vocacionalment encarregats: l'Administració penitenciària catalana i els jutjats de vigilància penitenciària, i perquè assenyala un camí per al compliment íntegre de les penes en règim tancat, excepte per als interns que es declarin culpables, sotmetent-se a una mena d'abandó públic pels seus suposats delictes i pecats.
Sense violència no hi ha rebel·lió ni alta traïció a l'Europa democràtica, on tampoc existeix un delicte contra l'ordre públic com la sedició espanyola
Recordem molt ràpidament que el TS no era el tribunal competent per tractar ni aquestes qüestions penitenciàries ni el judici principal, perquè el tribunal competent era el Superior de Catalunya (TSJC). Que van ser absolts del delicte de rebel·lió, però que aquesta acusació insostenible va permetre empresonar-los preventivament i cessar sense sentència alguns dels presos polítics com a diputats en el Congrés a l'empara de l'article 384 bis del Codi Penal. Que la incompetència del TS va ser ja reconeguda per la justícia belga i que les justícies belga, escocesa i alemanya no van veure cap delicte que pogués ser penat en aquests estats europeus.
Perquè sense violència no hi ha rebel·lió ni alta traïció a l'Europa democràtica, on tampoc existeix un delicte contra l'ordre públic com la sedició espanyola.
Recordem, també, que la condemna dels presos polítics fa gairebé un any que és al Tribunal Constitucional, que no sols no les va suspendre cautelarment, sinó que sembla que tendeix a dilatar injustament una decisió que hauria de deixar lliure la via del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), que serà on més tard que d'hora, però de manera inexorable, rebin justícia aquestes persones preses polítiques. No per casualitat l'advocat Gonzalo Boye ja està al·legant que el recurs d'empara davant el TC no és un recurs efectiu i que el TEDH hauria d'admetre recursos directes sense passar per un tràmit que només roba temps i no dona la solució.
Entre l'única presència de Vox al carrer i la "caspa" dels actes institucionals
I mentre s'estava cometent aquesta enèsima arbitrarietat, en la millor aplicació del dret penal —i penitenciari— de l'enemic, els partits i institucions estatals renovaven el "pacte de la caspa" amb els discursos segons l'ús:
i) "Dins de la Constitució tot, fora de la Constitució res. Tots hi cabem, fins i tot els que volen reformar la Constitució". Ometent que qualsevol reforma constitucional que implanti el dret a decidir de Catalunya, Euskadi o Galícia o la substitució o reforma de la prefectura monàrquica de l'Estat seria impossible a la pràctica: 2/3 de vots en cada cambra, dissolució i eleccions i nova votació semblant en les dues cambres novament triades.
ii) "Aquesta Constitució la va votar el poble". Silenciant que totes les persones que vam néixer després de 1960 no vam tenir ocasió de votar-la i que els que van néixer abans no van tenir ocasió de decidir autònomament sobre l'autodeterminació de Catalunya, Galícia o Euskadi o sobre la continuïtat de la monarquia borbònica.
iii) "El futur de Catalunya només pot ser triat per la majoria dels espanyols". Ometent que la mateixa Constitució va definir un règim automàtic d'autogovern pactat per a Catalunya, Euskadi i Galícia que funcionava sota el sistema de la doble decisió autonòmica i estatal. Un règim progressivament deconstruït pel TC, fins a negar la capacitat de la ciutadania catalana per modificar el seu propi règim autonòmic en la sentència de juny del 2010. Ometent també que el TS canadenc va defensar que el principi democràtic exigia escoltar separadament la ciutadania quebequesa sense barrejar la seva decisió amb la decisió del conjunt de les ciutadanies canadenques.
Aquest 6-D del 2020 els extremistes de Vox van ser els únics a manifestar-se al llarg de tot l'Estat en la via pública en defensa de l'actual règim monarquicoconstitucional
La falta de resposta per part de la Constitució no sols als requeriments de la ciutadania catalana, sinó en general a les exigències d'una societat moderna, democràtica i europea va anar desvinculant milions de persones, no sols catalanes, dels valors del règim del 78, cada vegada més formals i menys substancials i democràtics. De significar valors de llibertat, tolerància i democràcia, la paraula Constitució, en els últims vint anys (sobretot des de la referida sentència del TC del 2010), ha evolucionat fins a significar immobilisme, recentralització, "xogo de caloteiros" (com ens ensenya el mestre Suso de Toro) i, últimament, Felip VI defensant l'“a por ellos".
L'extrema dreta de Fuerza Nueva i d'alguns sectors d'AP (Dreta Democràtica Espanyola de Silva Muñoz i Unió Nacional Espanyola de Fernández de la Mora) van votar no a la Constitució en el Congrés a l'octubre de 1978. Aquest 6-D del 2020 els seus successors, els extremistes de Vox, van ser els únics a manifestar-se al llarg de tot l'Estat en la via pública en defensa de l'actual règim monarquicoconstitucional. Mentrestant, centenars de militars escriuen cartes al cap de l'Estat per frenar suposades amenaces a la unitat d'Espanya, en una representació mediàtica destinada a acoquinar la ciutadania i consolidar per a Felip VI un paper de poder no regulat, com a representant del deep state i àrbitre casolà del joc, de manera que assenyalaria els límits infranquejables que després el TC i el TS ratificarien.
L'esquerra espanyola no entén què passa
Davant aquesta situació, qualsevol govern de coalició progressista adoptaria mesures immediates per investigar i sancionar determinades conductes obertament faccioses en alguns àmbits militars, però, per sobre de tot, procuraria consolidar aliats, no desprestigiant qui, com BNG o JuntsxCat, no li segueix el joc curterminista en l'aprovació de pressupostos.
El Govern de l'Estat hauria de convocar la majoria de la investidura per aprovar una llei d'amnistia que permeti tancar aquesta pàgina vergonyosa de la crònica judicial i política. La pandèmia és prioritària, això és cert, però hi ha temps suficient per a aquesta decisió, que és determinant per normalitzar la vida política de Catalunya. Perquè només sense presos polítics es poden desenvolupar amb normalitat les eleccions nacionals catalanes del febrer vinent, reintegrant aquestes nou persones a la plenitud dels seus drets civils i polítics i possibilitant el joc normal de les institucions. Inclosa la necessària consulta sobre la independència.
Si no hi ha aquesta aposta (o, si més no, una que determini aviat la sortida de presó dels nou presos polítics) el Govern de l'Estat ratificarà el camí que va seguir abans el PP i el tripartit del 155 i aprofundirà en el bucle d'una Constitució i d'un règim de 1978 orfes ja de tota legitimitat d'exercici i totalment caducats. Amb la inevitable collita de frustració, divisió i animadversió.