Encara que ho sembla, no és el Polònia. És el judici al Tribunal Suprem. I això és la transcripció literal de l’interrogatori de Fidel Cadena, en nom del ministeri fiscal, a Quim Forn, conseller legítim del Govern de la Generalitat il·legítimament cessat pel govern espanyol, empresonat per l’estat espanyol des de fa 476 dies, encausat pel Tribunal Suprem per garantir l’exercici de drets fonamentals i acusat del delicte de rebel·lió:

Cadena: ¿Sabe si se destrozaron los coches de la Guardia Civil, o devastaron?
Forn: Sí, lo he visto, y lo condené.
Cadena: ¿Sabe que eran siete coches?
Forn: Me parece que eran dos.
Cadena: ¿Dos coches? Eran siete.
Forn: ¿Los devastados?
Cadena: Los destrozados. Yo no he utilizado el término devastados.
Forn: Lo acaba de decir, ¿eh?

Cadena: No he utilizado el término devastados, sino destrozados. Y, si lo he hecho, involuntariamente, es un lapsus linguae.

No és una conversa de cafè, informal, irrellevant o frívola. És l’interrogatori del ministeri fiscal, en la seu del Tribunal Suprem, a un acusat per qui demana 16 anys de presó amb la hipòtesi de comissió d’un suposat delicte de rebel·lió que el fiscal té l’obligació de provar de manera efectiva, ja que, mentre no es digui el contrari, fins i tot en un estat tan poc respectuós amb els drets fonamentals com l’espanyol, tothom és innocent fins que no es demostra el contrari. El fiscal Cadena, pel que diu la gent informada, no és un incompetent ni un inútil: és una persona experimentada, extremadament curosa en les formes, amb els paràmetres homologables del que s’entén per bona educació, i en les paraules que tria en l’interrogatori. Però, en mig minut, aquest fiscal nega que hagi dit el que tothom ha escoltat que ha dit i el que tothom, immediatament, podrà tornar a escoltar que ha dit, provocant amb raó sarcasmes de tota mena en les xarxes. És molt senzill: ha mentit. Davant de tots els jutges del Tribunal Suprem, davant de les càmeres de televisió, davant dels observadors internacionals als que el Tribunal Suprem ha negat l’acreditació per assistir al judici, el fiscal Cadena ha mentit.  

El que va fer el fiscal Cadena no és un lapsus: és una mentida que, a sobre, pretén ser explícitament negada, tot i l’evidència de la seva mentida

Mentre l’escoltava, estupefacte, vaig recordar algunes etapes fonamentals en l’aprenentatge moral que, com tots els infants de la seva edat, estan vivint els meus fills, de 9 i 12 anys. Estan en la fase en què aprenen la gravetat de la mentida. Aquella fase, sorprenent per a qualsevol pare o mare, en què, davant d’alguna cosa que han fet, immediatament diuen: “jo no ho he fet”. O en què, davant d’alguna cosa que inequívocament han dit, habitualment quan és inoportuna o inconvenient, reaccionen escandalitzats dient: “jo no ho he dit”. És una fase meravellosa, perquè l’aprenentatge moral de la que potser podem considerar la primera forma de la responsabilitat consisteix en què siguin capaços de reconèixer la importància del que han dit o fet. I això passa per no negar el que han dit o fet i que, per tant, se’n facin responsables. Aquest aprenentatge és fonamental en la formació ètica, ja que difícilment podran entendre el que és la responsabilitat si no han après a fer-se’n responsables, en primera instància, del que diuen i fan, i difícilment estaran en condicions de fer distincions morals més complexes si aquest nivell tan primari no és assumit de manera conscient i reflexiva. L’aprenentatge de la gravetat de la mentida implica el reconeixement del valor de les paraules i el seus efectes, però també la consciència d’allò al que ens lliguen les paraules dites, com les accions fetes. No crec que els meus nens tinguin una consciència moral precoç, ja que aquest aprenentatge és molt generalitzat entre els nens i nenes de la seva edat. El que fins llavors, potser, no importava, passa a importar, i molt.

Qui no ha fet aquest aprenentatge, d’infant, cova la llavor del que, en l’edat adulta, pot caracteritzar-se com a cinisme: l’ús conscient de la mentida, el recurs a la negativa a reconèixer que s’ha dit el que s’ha dit o que s’ha fet el que s’ha fet. A la sèrie House of Cards, una mena de Macbeth contemporani ambientat en l’escenari de l’administració de govern dels EUA, un autèntic tractat sobre el poder en un món en què la política ha bandejat qualsevol consideració ètica, hi ha una escena que, des del primer moment que la vaig veure, em va semblar lúcidament reveladora. Cap al final de la sèrie, l’esposa del president dels EUA, Claire Underwood, un dels personatges més fascinantment perversos i maquiavèlics de la dramatúrgia contemporània, en plena campanya electoral per a la seva reelecció presidencial, davant d’enquestes molt desfavorables, li confessa al seu marit Francis: “Portem mentint molt de temps”. Ell, somrient, li replica impassible, amb la seguretat del que sembla inapel·lable: “Imagina’t què pensarien els nostres votants si els haguéssim dit la veritat!”. Si l’afirmació colpeix, no és pel seu cinisme, sinó per la brutalitat del seu diagnòstic: per la naturalitat amb què assumeix la pràctica sistemàtica de la mentida.

El fiscal Cadena, en l’episodi que recordàvem, fa de Francis Underwood: no he dit el que tots vostès han escoltat que he dit. Tot i que, amb la boca petita, improvisi una excusa de mal pagador. “No he utilizado el término devastados, sino destrozados. Y, si lo he hecho, involuntariamente, es un lapsus linguae”. No cal saber res de psicoanàlisi per reconèixer, en el lapsus linguae, que és aquest error de l’expressió que consisteix en dir equivocadament una altra cosa de la que es vol dir, la manifestació d’un desig inconscient que porta dir, en realitat, encara que sembli una equivocació, allò que realment es vol dir. Freud en va parlar, amb detall, en el seu llibre Psicopatologia de la vida quotidiana. El que va fer el fiscal Cadena no és un lapsus: és una mentida que, a sobre, pretén ser explícitament negada, tot i l’evidència de la seva mentida.

Però no és l’únic cas: l’interrogatori del fiscal Cadena al conseller Forn, com l’interrogatori que aquest dimecres ha fet a la consellera Dolors Bassa, està ple d’inexactituds, ambigüitats, encadenaments causals, generalitzacions apressades, inferències inconscients i altres exemples de fal·làcies argumentals que qualsevol escolar sabria reconèixer sense massa esforç. I el mateix ha passat en l’interrogatori del fiscal Jaime Moreno al conseller Jordi Turull, o en el de la fiscal Consuelo Madrigal al conseller Josep Rull. O el mateix que hi ha, i a cabassos, en els escrits d’acusació de la fiscalia i l’Advocacia de l’Estat de tots ells i d’Oriol Junqueras o Raül Romeva, per esmentar només els presos polítics que, a hores d’ara, han declarat davant del Tribunal Suprem. Els interrogatoris i els escrits d’acusació dels representants del ministeri fiscal i l’Advocacia de l’Estat i, com a tals, representants de l’estat espanyol en les acusacions del judici, estan plens de falsedats que pretenen passar per vertaderes, que és la definició lògica més precisa de la mentida.

No és un lapsus, és el funcionament ordinari i normal de la fiscalia i l’Advocacia de l’Estat en aquest judici: la mentida sistemàtica, el menyspreu per la veritat dels fets, la versió d’oïdes, l’escrit d’un altre escrit assumit de manera acrítica 

I no són lapsus. Com està quedant manifestament en evidència, cada cop que els fiscals o l’Advocacia de l’Estat confronten amb els acusats els seus relats dels fets, a partir dels quals han bastit els seus escrits d’acusació, són desmentits per les respostes dels acusats, sempre que el jutge Marchena, com fa sovint, no els priva incomprensiblement de la paraula perquè puguin refutar la falsedat, en una vulneració flagrant del seu dret a un judici just. No són lapsus. No són arbitrarietats. No són prova d’incompetència. Són la lògica de les acusacions, construïdes a partir d’informes de la Guàrdia Civil que no s’han molestat a contrastar, ni a verificar, ni per suposat a demostrar. Informes policials, escrits amb una fantasia delirant, gairebé patològica, en el sentit freudià del terme, amb la voluntat de dir i explicar que ha passat el que no ha passat, que s’ha dit el que no s’ha dit, que de les paraules s’han seguit fets que no han tingut lloc, que de les opinions s’han derivat accions no realitzades i que dels pensaments se’n poden deduir delictes que no s’han comès.

Els escrits de les acusacions de la fiscalia i de l’Advocacia de l’Estat estan plens de fragments literals d’aquests informes policials delirants que han estat, simplement, incomprensiblement, retallats i pegats, sense que cap investigació, per part de la fiscalia o l’Advocacia de l’Estat, hagi pogut provar els fets, documentar-los, constatar-los o verificar-los. No és un lapsus, és el funcionament ordinari i normal de la fiscalia i l’Advocacia de l’Estat en aquest judici: la mentida sistemàtica, el menyspreu per la veritat dels fets, la versió d’oïdes, l’escrit d’un altre escrit assumit de manera acrítica seguint la lògica del mal estudiant que copia un text d’una font indocumentada i que no es molesta en contrastar.

Aquest judici no és un judici: és una estranya barreja de l’esperpento amb què Valle Inclán va caracteritzar tan lúcidament la cultura hispànica i de l’acte de fe amb què la Santa Inquisició va dirigir l’ofensiva de la contrareforma peninsular quan, a tota Europa, s’estaven bastint les bases il·lustrades de la modernitat.

Però això, encara que ho sembla, no és el Polònia. Ni això no és tampoc cap broma. Aquesta tropa, el sistema judicial que l’avala i l’estat en nom i representació del qual actua tenen a les seves mans la llibertat de persones justes, acusades falsament amb invencions fantasioses, “pel·liculeres” com va dir molt encertadament el conseller Forn, de coses que mai no han fet i que, en la major part dels casos, mai no han tingut lloc. No és un lapsus: és el funcionament pervers, mentider i fal·laç d’una lògica podrida que, amb l’excusa de protegir l’estat de dret, està amenaçant drets i llibertats fonamentals i que, amb el propòsit de protegir l’estat espanyol, l’estan portant al caire de l’abisme i de l’autodestrucció. Al temps.