José Luis Martínez-Almeida és un senyor molt graciós que, a més de cantar l’himne de l’Atlètic de Madrid amb més passió que Stefan Savic quan fa de sicari en una pel·li de Jack Ryan, és l’alcalde de Madrid. Sí, sí, no ho és Isabel Díaz Ayuso, encara que ella vulgui ser alcaldessa, presidenta del govern i La llibertat guiant el poble de Delacroix. Almeida és un tipus que cau bé perquè és una barreja entre Mr. Bean i Frank Spencer, i té una peculiaritat. Una capacitat innata, més ben dit. La de fotre pilotades a la cara. N’hi ha tres de conegudes. La primera data del febrer del 2020, quan va xutar un penal en la inauguració d’un camp de futbol a Sanchinarro. Una mica més i mata un nen. De fet, la pilota anava a fora, i si no arriba a ser pel cap del vailet, ni l’alcalde ni el públic assistent haguessin celebrat el gol. La repetició de la jugada va ser el juny del 2021. Era un amistós organitzat pel seu estimat Atlètic al Metropolitano per recaptar fons contra el càncer infantil. L’home va voler treure’s l’espina clavada i va fer una rabona, xutant a cama canviada. El xut va anar contra la càmera. Encara amb mascareta, Almeida va córrer a demanar disculpes. I la tercera va ser fa just dos mesos a Vallecas. Però aquesta vegada la cosa no anava de futbol, anava de rugbi. Es va inaugurar el camp municipal de Las Leonas, que és com es coneix l’equip femení espanyol. Quan Almeida anava a fer el xut a pals inaugural amb l’ovalada, el va fotre directe al cap d’un fotògraf. Clar, si la rodona ja no la controla, imagina’t el meló. El cas és que, com que això va passar el mateix dia que Gerard Piqué va publicar un vídeo en què anunciava que deixava el Barça, l’alcalde de Madrid, que de sentit de l’humor, en té, va fer un retuit amb cita: “Madrileños, yo también os tengo que decir una cosa: dejo los saques de honor”. I hi afegia l’etiqueta #fotografoswelcome.
A Catalunya, la situació del rugbi és precària; en molts casos amb problemes d’enllumenat o de compartir camps —de patates— amb altres esports. Això en un esport que presumeix de valors, que s’està professionalitzant a tot el món i del qual Catalunya és el bressol a Espanya
Tot això va fer molta gràcia a molta gent, començant pels programes d’humor, però va cridar l’atenció, sobretot, de tots els practicants de rugbi de Catalunya, que, hàbilment, van començar la campanya #volempilotades. Amb un argument molt senzill, explicat per la Federació Catalana de Rugbi: “Tant de bo Ada Colau o Pere Aragonès ens clavin una pilotada als del rugbi català. Significaria que s’inaugura un camp de rugbi a Barcelona per primera vegada des del 1992”. Doncs sí, perquè Almeida va fer la seva tercera pilotada en la inauguració, no d’un, sinó de dos camps de rugbi. Així, mentre que a Barcelona hi ha quatre camps i 2.000 fitxes federatives (dos camps menys que fa 30 anys), a Madrid en tenen una quinzena per 4.000 jugadors. Fa menys d’un any, els deu clubs barcelonins ja van fer un manifest en què denunciaven els incompliments de l’Ajuntament, advertint del perill per a la continuïtat de l’estadi de la Foixarda, de la imminent pèrdua del camp de les pistes universitàries de la UB i de les instal·lacions provisionals que hi havia encara a la Teixonera. El quart camp és el de la Mar Bella, per cert. I al conjunt de Catalunya, la situació també és precària; en molts casos amb problemes d’enllumenat o de compartir camps —de patates— amb altres esports. Això en un esport que presumeix de valors, que s’està professionalitzant a tot el món i del qual Catalunya és el bressol a Espanya. Fa dos anys es va celebrar el centenari de la Unió Esportiva Santboiana, el club degà, i aquest any ho és el de la Federació Catalana. Perquè us en feu una idea. Aquest any hi ha Mundial. Es juga a França. No queda ni una entrada. I, tot i això, a la tele pública, quan van anunciar els esdeveniments esportius de l’any, no en van dir ni una paraula. Això sí, després molt de patriotisme i molta comèdia amb la USAP de Perpinyà.
Deu ser que, a diferència de la Copa Amèrica, això del rugbi no et permet fer reformes urbanístiques. Però el gran drama és no entendre la importància de l’esport en una societat.