La violència escolar

Vivim en una societat que ha batejat amb anglicismes tot allò que forma part de les tradicions més nostrades. Per exemple, a un esmorzar amb forquilla ara l’anomenem brunch, un híbrid entre breakfast i lunch, que no només menysprea un bon capipota, sinó que vol canviar-nos-el per una torradeta d’alvocat amb salmó de piscifactoria al gust de la gent amb mentalitat d’expat. Una realitat, la de tractar d’assumir una activitat mitjançant el rebateig anglòfil, que, entre els castellanismes i els anglicismes, està reduint el català als punts, les comes i la resta de signes de puntuació.

Considerar-la un hàbit pot semblar una provocació i no és la meva intenció, però la violència escolar està tan arrelada a la nostra societat que ha merescut ser rebatejada amb l’anglicisme bullying, i em sembla un esnobisme absurd en tant que violència o assetjament tenen una sonoritat més propera a la realitat i a les ferides físiques i psicològiques que pateixen els alumnes convertits en la diana de les mofes, els insults i els cops per part dels seus companys. La violència escolar no és un fet original d’aquesta societat sotmesa als dictats de les xarxes socials, encara que les xarxes han donat rellevància d’estrella mediàtica als maltractadors. Vostès i jo recordem situacions de violència escolar quan érem infants, fins i tot adolescents, i si no la vàrem patir, sí que, amb tota seguretat, vàrem formar part del grup d’assetjadors directes o indirectes, perquè el silenci també és violència. Quan jo era un infant, la violència escolar estava institucionalitzada i ser víctima o botxí depenia, com una ruleta russa, de coses tan absurdes com tenir sobrepès, ser efeminat, portar els cabells llargs, ser tímid, treure millors notes o ser el més ruc de la classe. Els maltractadors, nois i noies, buscaven en el que és diferent el motiu del maltractament, amb la complicitat cega d’una escola que no estava tan sensibilitzada com ara amb un problema que existia i que molestava. Per al prestigi de l’escola, incomodaven més els infants maltractats que els maltractadors, i quasi sempre eren els primers els que havien d’abandonar el centre amb un problema enquistat que arrossegarien, malauradament, a altres centres sense la cuirassa psicològica necessària. Els maltractadors escolars ensumen, com els depredadors, la sang dels febles. 

La violència o l’assetjament escolar és part intrínseca de la condició humana i no té cura

El suïcidi de Sandra Peña, la nena de Sevilla que es va llançar del balcó del pis de la família, cansada —Déu meu quin eufemisme— de la violència i l’assetjament que patia per part d’unes companyes d’escola, ha tornat a posar de moda un problema enquistat. I sí, ho qualifico de moda, perquè en aquesta societat de la banalitat només és notícia allò que es veu i és mediàticament rendible, i el cas de la Sandra ho és pel relat viralitzat que n’ha fet una família destruïda, disposada a denunciar uns fets que s’haurien pogut evitar. El cas de la Sandra passarà, com tot, a ser una mera anècdota fins que una altra “Sandra” es llenci pel balcó o decideixi adormir-se amb pastilles i no despertar mai més. Caldrà, però, que la història tingui el mateix greix que el de la noia sevillana per gaudir del ressò mediàtic i omplir hores de tertúlies televisives o radiofòniques amb frases cèlebres i música celestial. Dissortadament, d'afers com aquest —de suïcidis per maltractament— n’hi ha molts i gairebé tots anònims. De la Sandra ho sabem tot perquè, una vegada obert el filó, és imprescindible buscar la llàgrima còmplice de l’espectador o oient. Que si la Sandra era del Betis, que si la noia volia ser militar... i entre falòrnia sensiblera i llàgrimes de cocodril, passaran molts anuncis publicitaris per fer caixa i poder pagar les núpcies a s'Agaró de les portaveus de la frivolitat.

Des que es va fer públic el cas de la Sandra, la societat s’ha disfressat de caça-recompenses, i s’han declarat en cerca i captura les tres nenes a les quals fan responsables del suïcidi. Seria molt fàcil escriure aquí els noms de les tres maltractadores, però si volgués vestir-me de caça-recompenses, preferiria fer-ho com a comparsa en una pel·lícula de Sergio Leone. La Junta d'Andalusia, l’escola Irlandesas de Loreto i els pares de les maltractadores hauran d’apanyar-se amb les responsabilitats.

El que més commou d’aquest cas és que xoca frontalment amb els manaments que tracta d’imposar l’escola moderna, adoctrinada per un bonisme de pa sucat amb oli imposat per uns psicòlegs i ments pensants que, sovint, tracten els pares com a criatures. Resulta que ara als nens no se’ls pot renyar, sinó que hem de negociar amb ells. Ni tampoc se’ls pot castigar, però sí recompensar si fan una cosa ben feta. La qüestió és que estem construint els fonaments d’unes criatures incapaces d’admetre l’error i, per tant, pair la frustració adequadament, instruïts en rebre compensacions per allò que, en altres temps, seria una obligació. I així anem cuinant, a foc lent, futurs psicòpates, que —a diferència de nosaltres, boomers arnats— tenen TikTok o Instagram a disposició de les seves perversitats.

Salvador Dalí, un geni amb la moralitat a prova d’afusellaments d’excompanys de joventut, va fer cèlebre una frase que diu: “no m’importa que parlin bé o malament, l’important és que parlin de mi, encara que confesso que m’agrada que parlin malament de mi perquè significa que les coses em van molt bé”. Això ho podria firmar el mateix Donald Trump, símbol d’una dècada en què la violència s’ha institucionalitzat com a garant de la democràcia.

La violència o l’assetjament escolar és part intrínseca de la condició humana i no té cura Les precarietats dels infants i els adolescents continuen i continuaran sent les mateixes que les d’antany, tot i encobrir-les amb un bonisme educacional que xoca amb l’amoralitat d’un segle governat pels likes. “No importa que el gat sigui blanc o negre, mentre caci ratolins”. Ho va dir Deng Xiaoping, un altre il·lustre execrable. Un like per a ell.