De tots els xocs polítics entre Catalunya i Espanya, o entre Catalunya i Castella si així se li vol dir, aquest on ens trobem és en el qual Catalunya ha sortit més ben parada. L’avantatge de viure en el nostre segle és que per primera vegada qualsevol derrota no és definitiva, perquè no és militar, no és una conquesta, no és terra cremada ni és cremar les naus. El més interessant del procés que vivim (perquè sí, encara el vivim) és que per primera vegada perdre, o no guanyar, són conceptes molt relatius: eren molt clars el 1714, quan s’empresonava Villarroel a la Corunya en condicions paupèrrimes o es feien els Decrets de Nova Planta, o el 1939 quan es prohibien les institucions i la llengua o s’afusellava Companys. No és tan clar ara: no conec cap “victòria esclafant” on el guanyador acabi havent d’asseure’s a negociar no només l’alliberament del suposat perdedor, sinó també el desarmament de les seves lleis penals i dels seus abusos judicials, així com una taula amb supervisió internacional per provar de resoldre el conflicte d’origen. No ho sé, però a mi això no em sona a victòria. Ni a derrota. Em sona a oportunitat per a Catalunya per a fer valdre la seva causa de l’única manera que ara pot: fent-ne una causa d’interès supraestatal i, amb errors i encerts, provant de laminar el poder de l’adversari el màxim possible.

Aquesta és la part bona del moment que vivim: per primera vegada veurem com el conflicte, pujat a la seva màxima potència, no acaba amb l’abús previsible (aquesta vegada no militar, sinó judicial i administratiu) sinó que continua amb un dret a la reparació que, un cop constatat i garantit, hem de comprovar on acaba. Per primera vegada el conflicte no acaba en guerra, en el seu estil clàssic, sinó en una competició de posicions per obtenir el major vistiplau europeu i internacional i en una mena de nou Pacte de Sant Sebastià que, sense cops d’estat pel mig, pugui demostrar fins on pot arribar Espanya a instaurar un model plurinacional (o, com a mínim, no repressiu). Jugar aquesta carta em sembla intel·ligent, però em semblaria poc intel·ligent no guardar-se la carta del fracàs de les negociacions i de la mobilització popular permanent. És cert que la mobilització minva quan no veu perspectives de resposta política a la seva activitat, i d’aquí la desinflamació actual, però també és cert que els propers mesos sens dubte la política ens tornarà a donar poderosos motius per organitzar-nos. Vagin millor o pitjor aquestes negociacions, la política tard o d’hora acaba mostrant les seves limitacions i el magma ciutadà acaba trobant la seva via d’erupció. És l’hora dels negociadors, certament: ho constato i ho mantinc, i ho considero una bona notícia. Però també és cert que, sota aquestes negociacions, seria un mal senyal que no hi hagués res, o hi hagués poca cosa, movent-se i fent-se notar. Encara que sigui modulant el discurs segons el curs dels esdeveniments: la política institucional pot ser ara protagonista, però ha de saber que no està sola. I que la “confrontació intel·ligent” no és només cosa seva: fora de la política, malgrat que alguns outsiders semblin entossudits a demostrar el contrari, també hi ha vida intel·ligent.

Per primer cop, interessa a nivell europeu que Catalunya no perdi. Ja no dic que guanyi, però que no perdi. Com fa vuitanta anys, o com fa tres segles, si perd Catalunya perd el model europeu

El que sí que han de saber Junts i ERC és que no ens interessen les seves divergències. Les respectem, podem opinar-ne, fins i tot podem prendre partit i defensar l’un més que l’altre, però en el fons ens avorreixen i ens creen o bé al·lèrgia o bé nàusees. No és que no tinguin raó per barallar-se, evidentment que els partits lluiten per l’hegemonia i que hi ha partits que poden tenir més raó que d’altres. És clar que sí. Però més enllà d’això, han de saber que cap d’aquestes discussions semblen ajudar a resoldre res, ni a abordar el tema principal, ni a tenir el nivell suficient per respondre a les expectatives creades el 2017. Són discussions que sempre semblaran menors, per importants o raonables que siguin, i que sempre els passaran factura per molt que algunes d’elles, ben segur, tinguin alguna cosa a veure amb encertar la direcció òptima per als interessos del país. Facin el que facin, sempre que es barallin la gent farà una altra cosa o mirarà cap a una altra banda. Simplement, no ens interessa. No aplaudirem quan guanyi algun dels dos. Ni xiularem tampoc. Prenguem el partit que prenguem, si és que el prenem, en el fons aquesta guerra ens avorreix sobiranament i ens és sobiranament igual.

Com deia, per primera vegada en anys l’independentisme torna a sacsejar Espanya i a ser un tema d’interès europeu. Sembla com que el terratrèmol del 2017, abans de desembocar en un nou terratrèmol, vol avisar sobre el fons del problema i sobre com afecta alguna cosa més que els catalans. Sobretot quan els drets fonamentals han estat vulnerats en massa i quan, en la necessària revisió de la democràcia espanyola, sembla cada cop més impossible trobar un “encaix” satisfactori i durable. Com deia, l’última vegada els esforços del republicanisme espanyol van derivar en una guerra que va fer perdre Catalunya estrepitosament. Ara, si aquest republicanisme fracassa, derivarà en una altra cosa. No crec que sigui un cop d’estat militar, ni tan sols crec que sigui un govern PP-VOX. Crec sincerament que Catalunya té més cartes guanyadores que mai: per primer cop, interessa a nivell europeu que Catalunya no perdi. Ja no dic que guanyi, però que no perdi. Com fa vuitanta anys, o com fa tres segles, si perd Catalunya perd el model europeu. Per això Sánchez intentarà catalanitzar Espanya, encara que sigui de cara a la galeria. I per això tornarà a constatar-se que aquesta operació és, filosòficament, impossible. Convé que aquest moment no ens agafi ni adormits, ni desmotivats, ni distrets en batalles de galls. Serà el moment de demostrar que l’únic encaix possible és l’encaix directe a Europa.