Més enllà de la polèmica tuitaire de per què As bestas va triomfar a la gala dels Goya i Alcarràs va marxar sense cap premi, cosa injusta, però que no té res a veure que a Madrid es llevin cada matí pensant com poden putejar els catalans (i sense perdre de vista que qui va recollir el Goya a la millor pel·lícula va ser Sandra Tapias, una noia de Celrà, com a productora executiva d’Arcadia), la competició a priori entre les dues pel·lícules tenia un mateix rerefons polític i social: el de les energies renovables. Ho va reblar Rodrigo Sorogoyen després de recollir el seu Goya a la millor direcció: "Energia eòlica sí, però no així".

Parlava dels centenars d'eugues i cavalls que viuen en llibertat a les muntanyes d'A Estrada, Cerdedo-Cotobade, Campo Lameiro i Cuntis, en unes 3.000 hectàrees de terreny conegut com a Monte Montouto, al nord de Galícia. Una zona amenaçada per l'energia eòlica que s’ha fet coneguda per la denúncia del director. Sobre aquest reducte gallec on viuen els cavalls pura raça hi ha projectats quatre parcs eòlics amb vuit molins de més de 100 metres d'alçada. El govern gallec va donar llum verda a la construcció del parc eòlic de Pico Touriñán projectat per una filial eòlica d'Endesa amb una declaració d'impacte ambiental que, segons denuncien les associacions de la zona, ignora les amenaces que planen sobre els cavalls.

És fàcil pensar que s'està utilitzant el debat sobre l'acceleració de la transició energètica per invisibilitzar els models més justos i democràtics de desenvolupament

És la mateixa polèmica que envolta les plaques solars d’Alcarràs. Doncs bé, segons un estudi de l’Observatorio de Sostenibilidad, del qual es va fer ressò ahir TV3 i que es pot consultar a la web d’aquesta “asociación ciudadana”, amb el mateix lema de renovables sí, però no així, diu que a tot Espanya hi ha 300.000 hectàrees d’espais sense valor ecològic on es podrien posar plaques solars. A Catalunya, diuen, l’11% del territori seria susceptible d’acollir aquestes instal·lacions amb mínims efectes negatius per al medi ambient. Es tracta de 33.861 hectàrees que, si s’aprofitessin, podrien generar prou energia solar per abastir 8 milions de persones, el 70% de l’energia que necessita Catalunya. I em sembla que se’n parla poc.

Són superfícies industrials i artificials, que inclouen des de teulades a poliesportius o centres comercials, fins a zones ja degradades, com abocadors o els vorals de carreteres. La Xarxa Catalana per una Transició Energètica Justa, que aplega un centenar d’entitats, demana a la Generalitat que s’apliqui aquest model i calcula que a la mitgera de l’AP-2 de Lleida a Martorell hi ha, per exemple, 700 hectàrees que podrien produir energia fotovoltaica suficient per abastir 250.000 habitatges. I em sembla que se’n parla poc. Però és especialment sobre els edificis on es poden aprofitar 25.000 hectàrees en teulades i terrats. I em sembla que se’n parla poc.

Un servidor, que, com diu el tòpic tertulià, no és epidemiòleg ni biòleg ni res, no sap quina és la solució. Ara bé, l’informe m’ha cridat l’atenció perquè em sembla de sentit comú. I com que ningú científicament seriós contradiu la necessitat absoluta d'una transició energètica cap a les renovables, és fàcil pensar que s'està utilitzant el debat sobre l'acceleració de la transició energètica per invisibilitzar els models més justos i democràtics de desenvolupament. Dels quals, efectivament, em sembla que se’n parla poc.