Setembre: “temps de verema”. Entre cometes, perquè ja no tant com abans, ni a tots els llocs. O que ho diguin a l’Eva Plazas, presidenta de Cava Women, que el 13 d’agost ja estava al cent per cent amb la verema del macabeu. I és que el titular és que la recollida d’aquesta varietat autòctona del cava s’ha anticipat uns vint dies. Que tampoc diguin a l’Amor López de Bodegues Erupción (que pertany al col·lectiu Mujeres del Vino) que es verema a la tardor. Ella ho ha fet a  finals de juliol a La Geria a Lanzarote, on les vinyes es protegeixen amb cercles de pedres per protegir el raïm dels vents de l’Atlàntic. Manualment, per força, amb la terra volcànica (també anomenada picón o jable). Fàcil d’explicar, però molt difícil de fer. En aquestes dates, més que anomenar-la verema nocturna, és més literal titllar-la de verema after-hours. Començant cap a les cinc de la matinada, perquè a partir de les deu ja no es pot ni respirar.

El món rural sempre, per molt bé que es vulgui modernitzar, està a mercè de les inclemències del temps

Quan penses en viticultura heroica, et venen al cap zones com el Priorat o la Ribera Sacra. Però n’hi ha moltes més, malgrat que, en general, penso que tots els que treballen la vinya en particular i l’agricultura en general són herois i heroïnes. O que els ho diguin, als de clima continental, el que representa podar al febrer! Treballar en aquestes condicions físiques mereix més títols que els quatre fantàstics junts! Vinyes que tenen tant de pendent que no pots avançar sense agafar-te a una corda. Oblida’t de les classes de cross-fit que et diuen que tindràs un core de metall: ves a fer-hi la verema. Els viticultors i les viticultores sí que treballen amb els abdominals, tríceps, quàdriceps i tots els músculs, el cervell inclòs. No, no és el mateix veremar allà que en terrenys on cap una màquina veremadora. Us ho diu una que ha fet fins i tot veremes nocturnes perquè el raïm arribés més fresc al celler! Quan es vol vinificar de manera artesanal, cada cep és una escultura. I molts cops s’han de fer diverses passades perquè no tots els gotims gaudeixen de la mateixa exposició solar i/o maduració. I és que el món rural sempre, per molt bé que es vulgui modernitzar, està a mercè de les inclemències del temps. Fills de la terra, l’organisme agrícola de la vella escola que s’ocupa dels animals, dels pastos i que té un equilibri a l’hora de viure.

També vaig poder viure la setmana passada in situ a l’Axarquía la seva joia més tradicional: la ruta de la pansa.  De la vinya al sol, del sol a la “pica” de les famílies unides que fan que continuï viu gràcies al seu llegat generacional. Una feinada que tampoc mai estarà prou ben remunerada ni equilibrat l’esforç-resultat. La pel·lícula italiana Un mondo a parte parla d’un professor que deixa el cosmopolitisme de Roma per treballar a les muntanyes d’Abruzzo. L’escena que més xoca és com els pares d’un jove no volen que es dediqui al camp. No volen que tingui la vida físicament dura i pobre que han patit ells. Però és que sense que les noves generacions treballin en el medi rural els pobles moren. Sí, aquests pobles que tan romàntics ens semblen de vacances però que han de viure tot l’any. Perquè, si no, no hi ha escoles ni futur. I això també passa als pobles de l’Espanya oblidada.

Abans, la verema era més concentrada i tenies una única manera de practicar a l’any. Però ara el ventall es va obrint. Si volguessis fer la ruta mundial de la verema, podries començar pels escumosos, continuar pels blancs i acabar pels negres. La verema no és sempre a la tardor a l’hemisferi sud. És al maig, i per això ens treuen avantatge amb els rosats més frescos. Hi ha zones víniques al Brasil, on hi ha dues veremes a l’any. També hi ha collites que no es recolliran mai perquè hi ha hagut una gelada primaveral o per malalties i plagues. Vignerons, viñadores, viticultors i viticultores, els veritables artesans del vi, que són herois i heroïnes modernes que transmeten el saber ancestral de la terra i que s’harmonitzen amb els ritmes de la vida. Perquè el vi és la música de la gastronomia, però hem de recordar afinar els instruments i cuidar els músics perquè l’orquestra segueixi sonant.