L'estagflació és una paraula tan horrible com els efectes que sol provocar. El terme vol relacionar dos mals que maltracten les economies quan van junts: l'estancament i la inflació. "És el pitjor dels dos mons", diuen els economistes. Un xoc d'aquest tipus es va viure a la dècada dels 70 i 80 durant la crisi del petroli, i va donar lloc a una conjuntura d'intensa recessió als països industrialitzats. La presidenta de la Reserva Federal, Janet Yellen, ha equiparat recentment aquest episodi amb la Gran Depressió del 1929 i la Gran Recessió del 2008. Ara seria d'un tipus diferent, però els senyals d'alarma ja han començat a encendre's.

Apareix quan els poders públics intenten reanimar una conjuntura allargada de baix creixement 

En síntesi, l'estagflació apareix quan els poders públics intenten reanimar una conjuntura allargada de baix creixement a través d'estímuls des de la política monetària, fiscal o de comerç exterior. Tot depèn de la dosi. Si els estímuls són excessius surt el tret per la culata. En aquest cas, les mesures adoptades, en comptes d'ajudar, debiliten encara més l'economia mentre empobreix la població amb un creixement dels preus incontrolables, que al final cal tallar amb un dur augment dels tipus d'interès. Això és el que va passar després de la crisi del petroli. El 1981, Paul Volcker, president de la Reserva Federal, va haver d'apujar als EUA els tipus a dos dígits per frenar una inflació que superava el 12%. Després de les polítiques expansives monetàries i de despesa pública adoptades per Jimmy Carter. Només intentava compensar la pèrdua de poder adquisitiu dels americans a causa de la pujada de la gasolina.

Avui estem davant d'un risc semblant?

En la recent enquesta entre els gestors de grans fons internacionals feta per Bank of America - Merrill Lynch es reflecteix més pessimisme general, fet que els ha portat a incrementar la proporció de cash (liquiditat) a les seves carteres fins al 5,8% a l'octubre des de l'5,5% al ​​setembre.

Amb unes perspectives d'inflació en els seus nivells més alts en 16 mesos, els gestors han esmentat el risc d'estagflació, i l'han situat en un nivell alt que obliga a prestar-li atenció.

En el seu recent discurs a Boston, Janet Yellen es va mostrar partidària d'una "economia d'alta pressió", orientada a enfortir la demanda mitjançant una política monetària que podria ampliar els seus objectius d'inflació i d'una política fiscal i de despesa pública expansiva que acabés incentivant una alacaiguda inversió privada. Tot això per superar una fase de baix creixement i d'escassa productivitat.

El propòsit és molt aventurat. Segons un estudi del maig d'aquest any elaborat per McKinsey Global Institute, "en els pròxims 20 anys, els rendiments totals inclosos els dividends i la revaloració del capital podrien ser considerablement més baixos que en les tres últimes dècades". I afegeix: "En un escenari de creixement lent, els rendiments reals de les accions als EUA podrien estar 250 punts bàsics per sota de la mitjana 1985-2014". Al seu torn, l'FMI ha advertit sobre la sobrecapacitat existent en l'economia global, no només a la Xina. Aquestes són possiblement les raons que expliquen les baixes taxes d'inversió i no tant la manca de demanda.

Dimarts es va donar a conèixer la inflació als EUA, que ha pujat al 1,5% interanual al setembre. Segons els nous paràmetres que fa servir la Reserva Federal per al futur, el nou objectiu que cal aconseguir passaria del 2% (actual) al 4%.

Els moviments a curt termini no haurien de confondre. Si al desembre la Reserva Federal apuja els tipus és per prevenir una situació de recessió futura davant la qual no tindria eines per enfrontar-s'hi perquè ja les hauria gastat mantenint tipus molt baixos.

Al seu torn, els dos candidats a la presidència americana, Hillary Clinton i Donald Trump, s'han mostrat clarament favorables a emprendre plans d'obres públiques i infraestructures si arriben al poder. Segons l'American Society of Civil Engineers, cal una inversió en infraestructures de 3,3 bilions de dòlars d'aquí al 2025, quan el deute públic està al voltant del 100% del PIB.

Els dos aspirants a ocupar la Casa Blanca són contraris a la signatura d'acords comercials, tant si estan relacionats amb la conca del Pacífic o de l'Atlàntic. Aquest còctel de polítiques formaria part del programa d'"un nacionalisme responsable", segons Lawrence Summers, exsecretari del Tresor americà i pare de la molt seguida teoria de l'"estancament secular".

A alguns els preocupen aquests plantejaments

El proveïdor global d'indicadors borsaris MSCI estima que si hi ha un augment important de polítiques com el proteccionisme comercial i de la despesa fiscal deficitari en els pròxims dos anys, les accions nord-americanes baixaran més del 17%, mentre que les caigudes de les borses europees s'aproximaran al 20%. Segons The Wall Street Journal, "en una prova de resistència realitzada per l'MSCI, l'empresa assumeix que aquestes mesures condueixen a l'estagflació, una combinació tòxica d'inflació alta i creixement baix".

Una combinació tòxica d'inflació alta i creixement baix

El Fons Monetari Internacional acaba d'advertir que les tendències anticomerç, com poden ser les alces dels aranzels, poden causar un greu dany a llarg termini a l'economia mundial.

A més, sota el nou clima social regnant, al nou discurs proteccionista pot sumar-s'hi un moviment en contra de la desigualtat, amb salaris més elevats i més impostos. D'aquesta manera és possible que les economies es vegin encallades en un embolic de baix creixement prolongat real i un augment dels nivells generals de deute i d'una despesa sense la producció corresponent. Segons Olivier Blanchard (ex-economista en cap de l'FMI) i Roberto Perotti, "tant els augments en els impostos i els augments en les despeses del govern tenen un fort efecte negatiu en la despesa d'inversió privada". D'aquí partirien noves tensions inflacionistes.

Aquest procés no és neutre. En l'anterior estagflació, la dels anys 70 i el petroli, dos països van sortir guanyadors d'aquesta prova tan dura: Alemanya i el Japó, que van rebutjar aquell batibull de polítiques d'estímul. Avui a tots dos els costaria més tenir aquest paper, tot i que Alemanya mantingui la seva política d'ortodòxia de despesa i inflació. Potser per això, els gestors de fons internacionals s'inclinen ara pels països emergents i les matèries primeres.

Tenen menys perill de contagi i si apugen els preus ells controlaran béns necessaris essencials.