(...) Quan he acabat de parlar amb el Micó he entrat a la cuina a fer-me un cafè. A la pica encara hi surava la claror misteriosa del matí, aquesta llum sense màcula que em porta el somriure de les plantes i, els dies que fa bo, em dona la primera empenta.

El mes passat va venir el paleta dels meus pares, un home senzill, que ha tingut la sort de fer-se ric sense proposar-s'ho. Em va demanar, mirant el sostre de la cuina: "Li puc fer una fotografia? És la primera volta catalana que vaig construir." Després vam parlar de Gaudí i de Guastavino, i d'un viatge al Japó que va fer amb els meus pares quan començava a despuntar.

No sé per què hi penso, en aquest senyor. Potser perquè el pare em deia que li havia de fer una entrevista. O potser perquè em recorda el Miquel Tresserras, el primer degà de la Facultat, que també té un cos treballat i un fons rocós, i que també s'emociona amb les coses petites perquè sap que les grans estan fatalment prostituïdes.

Em fa l'efecte que Tresserras voldria creure en mi més del que creu en ell mateix. Va viure els silencis de la dictadura i l'espanyolització dels socialistes. És fill d'una generació esclafada per la compassió; per la necessitat de perdonar els que havien fet la guerra. Va néixer poc abans de Montserrat Roig, que sempre m'ha semblat que va morir asfixiada per les coses que no va saber com dir.

Quan Carbonell el va rellevar al capdavant de la universitat, la idea de la independència començava a destruir la pau autonòmica. Feia poc que el president Montilla havia fugit cames ajudeu-me d'una manifestació multitudinària. Vam anar a berenar i Tresserras em va dir, amb una cara de preocupació que em va fer sentir ingenu: "Pensa que si Madrid donés l'ordre, els espanyols d'aquí, fins i tot els que creiem que són amics nostres, ens perseguirien com a conills".

El president Zapatero era a punt de caure i el PP deia les típiques bajanades preelectorals. Havia dinat amb un polític i d’entrada no em va quedar clar si Tresserras es referia als espanyols de la immigració, cosa que em va semblar impropi d’ell. Ara penso que més aviat es referia a la casta de funcionaris i d’indígenes descolorits que ha fet de les derrotes del passat una excusa per adorar la burocràcia.

Mentre Tresserras parlava, jo mirava les parets i pensava: “Si aquestes parets parlessin suposo que tindrien alguna cosa a dir”. Érem a la granja Gavà del carrer Joaquim Costa, la casa vaqueria que havia estat de la família de Terenci Moix, un altre escriptor que no va superar la mort de Franco. De petit em cridava l’atenció que fumés tant: la gent fuma per frenar-se; per compensar l'ofec de l'ànima amb l'asfíxia dels pulmons. 

En tot cas, no vaig acabar de saber si Tresserras parlava amb coneixement de causa o si em volia encolomar un titular. La selecció espanyola havia guanyat el mundial i els balcons de Barcelona eren plens d’estelades. No semblava que ningú es prengués la política gaire a la tremenda, tot i que alguns amics de convergència ja anaven dient que perdria el bàndol que disparés el primer tret. Vaig pensar que era una sort que Tresserras hagués trobat, en l'especialització, una sortida al conflicte polític, com el paleta que he esmentat, o com el meu pare. 

Poc després, un diari de Mallorca li va fer una entrevista. A diferència de Carbonell, que té fama de gestor, Tresserras tenia fama de savi. L'any que vaig entrar la facultat va publicar L'encontre estètic, un llibre sobre la relació entre la sensibilitat i el pensament que parla de l'impuls visceral que necessita tot acte creatiu, fins i tot si és de caràcter periodístic. Sis anys més tard, va publicar un llibret sobre Wittgenstein, el filòsof del silenci. Es titulava Integritat i transcendència.

Més enllà del vernís que li donava el fet d'haver passat per la Sorbona, Tresserras apujava el llistó en un gremi empobrit, que no s’havia refet de l'herència de la dictadura. Legitimava la imatge de Blanquerna, que es presentava com un focus de catalanitat i d'humanisme. Els seus llibres em van servir, quan començava a fer la tesi sobre Nèstor Luján. Em van ajudar a entendre com es destrueixen les vocacions i a fugir d’aquesta escola de filòsofs que volen obtenir resultats innovadors amb els silencis de sempre.

El periodista mallorquí, doncs, es va preparar bé la conversa. "Thomas Jefferson –li va preguntar– va dir que s'estimava més una premsa lliure sense govern que no pas un govern sense premsa lliure. Vostè hi està d'acord?" Una dècada després, la resposta de Tresserras ha perdut l’encant teòric que tenia.

— Un govern sense premsa lliure –va respondre l’exdegà, amb l'oratòria jesuítica que va interioritzar de jove per poder navegar dins del poder– és una dictadura, i les dictadures maten l'esperit de l'home. Les dictadures embruten tot allò que toquen. En un hipotètic país sense govern, però amb llibertat real de premsa (cosa francament difícil), almenys hi hauria l'esperança d'aconseguir un acord dels ciutadans per elegir representants que ajudessin a reorganitzar el país.”

A l'entrevista hi vaig trobar altres pinyols, tinc memòria per les frases que m’ajuden a orientar-me. "Els grans periodistes –em sembla que va dir Tresserras– se solen fer amb els anys i la premsa exigeix èxits instantanis". I encara: "Segurament ens tocarà viure una època, amb sort no gaire llarga, en què l'herència de la il·lustració es mantindrà agafada per les puntes."

El 2011 jo ja havia vist caure molta gent. Fins i tot havia tingut temps de refer-me de les primeres decepcions, que són les que desorienten i fereixen més. Però el significat de les històries no se sap fins al final i llavors encara podia veure, reflectit en aquestes frases, l'esperit fundacional de la facultat.

Ara Tresserras és la darrera resta de civilització que soc capaç de reconèixer en un entorn que em va canviar la vida, que em va ensenyar a defensar-me. Seria massa dir que li dec res, però és de les poques persones amb poder que no ha donat mai senyal de sentir-se morta o amenaçada quan ha topat amb les meves ganes d'aprendre, si fa falta discutint els marges. Em va fer donar l'única classe que he tingut en dues dècades, quan em pensava que aquestes coses es guanyaven.

Un dia, un professor em va citar a l'entrada de l'edifici del carrer Valldonzella, just al costat de l'Escala del coneixement de Ramon Llull que decora la paret, i em va dir de mala gana.

— El degà vol que et doni un seminari de segon de periodisme.

M'havia doctorat no feia gaire. Encara no sabia llegir bé l'entramat de guerres que es lliuraven al voltant meu, però ja m'havia començat a fer a la idea que la meva vida seria una lluita permanent per abandonar vaixells torpedinats. La facultat havia perdut l'encant dels primers temps, però les ganes d'ensenyar dels professors que hi vaig conèixer encara eren un record inspirador del qual podia beure sense notar el gust porquí de la misèria.

Quan he tingut la cafetera a punt, m'he omplert la tassa amb cura, mirant de no tacar i de no cremar-me, i he escrit al Tresserras. La imatge del seu físic compacte, del seu cos fet d'esforç i resistència, m’ha tornat a fer pensar en la carn balba i desdibuixada de Carbonell. El resultat d'una dècada de peix bullit és el sobrepès obscè dels polítics i dels periodistes que avui dominen el país.

La majoria de les coses que prometien fa 20 anys s'han convertit en cendra. Encara no sé què en faré, de totes les coses que he après a la facultat, li he escrit per no violentar-lo. Però ho sé perfectament. Una de les coses que m'ha ensenyat la deixadesa de la gent és que només els homes febles, els homes que han perdut la fe, es deixen posseir pels dimonis que allibera una guerra.