La desclassificació dels papers del cop d’estat del 23F ha tingut tres efectes inesperats i paradoxals. El primer i més important, l’activació de l’operació retorn de Joan Carles I un cop exculpat documentalment de tota ombra de participació en la asonada; el segon, i malgrat el presumptament audaç exercici de transparència del govern Sánchez, la sospita que els documents verdaderament rellevants o continuen amagats o han estat destruïts; i, el tercer, i no menys significatiu, la sensació que tot allò no va passar de pel·lícula d’Esteso i Pajares, és a dir, que no va ser més que una farsa matusserament preparada i pitjor executada. Una apoteosi de les espanyolades que en aquells temps omplien la cartellera dels cinemes de barri i que Santiago Segura reviuria dècades després amb el ja immortal Torrente, el poli fatxa per excel·lència. La banalització del feixime comença per aquí: per la facècia, per la broma. Torrente és la caricatura amable de la caspa ultra espanyola, tan esperpèntica com violenta i masclista, que, precisament perquè fa riure —“¿Nos hacemos unas pajillas?”— s'ho fa perdonar tot. Primer vam perdonar tots els Torrentes, després vam posar Abascal a les portes de la Moncloa, i, ara, donarem per redimit el gran Borbó abans que s’imposi el fet biològic.

Però la Transició va ser alguna cosa més que el ridícul saïnet del tricorni i la pistola de Tejero, traspassat  precisament el dia que es van desclassifiar els papers del cop. La Transició va ser “un procés marcat per la violència sorda, amenaçadora, servil, que podia esclatar en qualsevol moment per qualsevol espurna”. Aquesta és la definició que en fan Damià del Clot i Albert Calls, autors de Dos morts i mig. Un crim ultra al Maresme (Pòrtic). Escriptors i maresmencs, intenten posar llum a la foscor de l’assassinat de Juana Caso i José Muñoz, el Esquinao, dos marginals dels baixos fons del Mataró de 1980. Tots dos van caure a trets a mans de l’ultra Salvador Durán, membre del partit d'extrema dreta franquista Fuerza Nueva, i el seu còmplice, Cristóbal García, afiliat a les joventuts, Fuerza Joven, mentre un tercer jove del lumpen de l'extraradi, Antonio Camacho, el Quin, va ser tirotejat però va sobreviure. És el mig mort, el testimoni del qual portaria Salvador Durán a la presó però no com a autor d'un crim polític.

Caso i Muñoz, juntament amb Juan Peñalver (assassinat el 1977 en l'atemptat ultra amb bomba a la seu de la revista satírica El Papus), són els tres cadàvers que l’extrema dreta va deixar a Cataunya durant els anys de plom de la Transició, expliquen Del Clot i Calls. Però a diferència de Peñalver, Caso i Muñoz mai van ser reconeguts com a víctimes de la violència d'ultradreta. Són morts oblidats, “doblement morts”, “morts silenciats”. Entre 1975 i 1982, la violència política de l'extrema dreta va produir desenes de víctimes, tot i que no hi ha consens sobre el número exacte. Els marginals, pobres i drogoaddictes, que eren objectiu dels escamots ultres per "vagos y maleantes", a vegades els seus confidents o camells, no compten. 

'Dos morts i  mig', de Damià del Clot i Albert Calls, exhuma un crim ultra al Maresme mai reconegut

Caso i Muñoz, tirotejats en un bosc de Cabrera de Mar entre la nit del 19 de novembre de 1980 i la matinada del 20 de novembre, cinquè aniversari de la mort del dictador Francisco Franco, no apareixen als papers del 23-F. Ni a la majoria d'estudis i llibres publicats sobre la ultradreta. Sí que s’hi fa referència en un dels documents desclassificats ara, s’ha de dir, a la col·laboració d’estructures locals de la Guàrdia Civil amb les trames colpistes: “Se estima que los expontáneos [un dels grups de colpistes] contarían con colaboración ràpida de militantes de FN [Fuerza Nueva], así como con numerosos núcleos a escala local de la estructura orgánica de la GUARDIA CIVIL”. Després d'assassinar Caso i Muñoz, Durán es va refugiar a la caserna de la Guàrdia Civil d'Argentona. Anys després, la seva confessió, ja a la presó, va portar a la detenció de dos guàrdies civils que li haurien facilitat armes i impunitat després del doble crim. La investigació va permetre trobar dos gran zulos d’armes il·legals a Mataró i Argentona i es va parlar de “la trama ultra del Maresme”. Juan García Carrés, l’únic civil condemnat del 23-F era de Mataró. I Jaime Milans del Bosch y Ussía, el tinent general que va treure els tancs al carrer a València, tenia la seva casa pairal a Sant Vicenç de Montalt.

A tocar dels anys noranta, la vígília del 20 de novembre encara era possible assistir a la missa de la ultradreta en memòria de Franco i José Antonio a la capella de Cristo Rey al coll o collada de Parpers, a la vella carretera que unia Mataró i Granollers. La nit del 20-N del 1980, Durán, el criminal de la crònica de Del Clot i Calls, hi havia d'anar. És un indret amb un historial més que fosc i sagnant. Durant la guerra civil, en aquell turó boscós, humit i sinistre, pistolers de la FAI portaven en el “Cotxe Negre” les víctimes de les seves operacions de “neteja de feixistes”. Els franquistes hi van erigir després la capella en memòria d'aquells afusellats pels extremistes d'esquerra. Servidor, que també soc del Maresme, i altres companys del diari mataroní on treballàvem, van anar una vegada a cobrir l’aquelarre ultra de Parpers en un 20-N. L'ofici-míting, en plena nit, anava a càrrec d'un sacerdot que lloava Franco i Isabel la Catòlica i fuetejava els “jodíos”, o sigui, els jueus, als quals culpava de tots els mals d'Espanya juntament amb el comunisme, els masons i els separatistes. Alguns dels presents portaven armes. En donem fe. A un d’ells li va caure la pistola a terra, amb estrèpit, mentre demanava alguna cosa a la barra del bar del restaurant contigu a la capella, El Jabalí de Oro, avui en runes, al costat d'una gasolinera avui també abandonada, on havien anat els participants després de la missa. La crònica negra de l’oblidada trama ultra del Maresme il·lumina una memòria oculta, la de la violència arran de carrer, fora dels despatxos de casernes i capitanies, que mantenia un estat d’excepció no declarat en què tot podia passar. La Transició no desclassificada gelava la sang.