S’ha esdevingut un fenomen molt més preocupant que l’imperialisme de certs estats, amb la consegüent proliferació d’assassinats en massa, i de més gravetat que el futur incertíssim de tots els refugiats climàtics que campen desvagats pel planeta. És l’escissió —diria que insalvable— entre l’univers masculí i el femení. Ara no és el moment de buscar el culpable d’aquest cisma; hom dirà que la causa sorgeix de l’emancipació de les femelles i de la paüra dels homes davant d’un futur distòpic curull d’amazones castradores. Hi ha qui addueix que tot plegat és producte del divorci exprés, de la pastilla anticonceptiva i de tots els invents que l’Occident pròsper ha ordit contra la família. Però de tot això ja en parlaran els historiadors; nosaltres ens ocupem de les palpitacions del temps, i aquestes ens marquen que la conversa entre els sexes, de fer-se en sordina, ara ja ha traspassat.
Cada vegada tinc més amics mascles que, ja siguin educats en el tradicionalisme més recalcitrant o en la bisexualitat imposada als millennials, opten per allitar-se amb homes amb un forçat entusiasme. Primer te’ls trobaves rodejats d’infants desvetllats, a les taules més arraconades de les cocteleries barcelonines. Poc després, abandonaven l’univers de la nit per, tímidament, anar-se’n d’excursió al Tirol del Sud amb un noi d’aquells que desafia la mantega. Finalment, en dinars familiars o en trobades culturals, aquests amics (generalment solitaris) hi arribaven acompanyats d’un escenògraf carinyós o d’un manobre amb la pell groguenca com un lemon pie de can Brunells. Educats en el liberalisme, tots acceptàvem el canvi amb gran esportivitat; en el fons, als homes sempre ens ha produït molta mandra això de barrejar els nostres acudits grollers amb la mirada inquisitiva d’una senyora.
Els homes s’han fatigat de la retòrica femenina, que sempre busca explicar els fets amb una cascada de raons, i paral·lelament han abraçat els glands tant per la facilitat del coit com pel fet d’acabar amb el pesat costum del diàleg
Per altra banda, les dones —que sempre ens han guanyat en tot el que concerneix el món pràctic— ja feia temps que compaginaven els seus companys amb amigues ocasionals, sense donar-hi tanta importància, una mica com les heroïnes de Proust quan aprofiten la compra de la baguet per intercanviar la roba interior. Però ara les dones, fatigades de la unidireccionalitat sexual dels mascles, per aquesta obsessió espantosa de buidar la cigala a cada minut, han optat per continuar avorridament casades, bo i reservant el desig per a les seves companyes de bàdminton. Si em pregunteu la meva opinió filosòfica, diria que la zitzània de gènere té un component lingüístic; els homes s’han fatigat de la retòrica femenina, que sempre busca explicar els fets amb una cascada de raons. Paral·lelament, han abraçat els glands tant per la facilitat del coit com pel fet d’acabar amb el pesat costum del diàleg...
El llenguatge sempre prefigura la nostra relació amb els objectes i el món en general. Ara per ara, els homes i les dones només poden entendre’s si han de valorar l’última sèrie que han vist a Filmin o per triar la seva entrepaneria favorita de la ciutat. Per tots els altres afers de l’existència, els dos sexes han decidit renegar de la biologia (la qual els enganxa corporalment en una unió realment genial), per abraçar la pròpia espècie i evitar-se problemes existencials. De moment, els mascles semblen gaudir de la transformació; forniquen com els agrada, de pressa i molt sovint, mentre les dones poden aproximar-se a l’acte sexual com si el coit fos un taller de la Bel Olid al CCCB o un recital de poesia acompanyat d’una banda electrònica. Sé que tot això sona abstracte, perquè la genialitat sempre és un pèl confusa d’inici, però estic segur que teniu exemples a cabassos que la certifiquen.
En l’àmbit geopolític no cal patir gaire, perquè homes i dones s’han adaptat a aquesta transformació sense abandonar les seves obligacions reproductives i el seu commitment amb el capitalisme. Paral·lelament, aquest avenç civilitzador encara no ha arribat a la població nouvinguda, amb la qual cosa el cisma encara podrà dissimular-se durant uns lustres. Però aquest nostre món, fortificat en la rapidesa del clic internauta i basat en l’estímul ràpid, acabarà fent-nos a tots gais i lesbianes. Caldrà veure com la catalanitat absorbirà el canvi, però sospito que l’adaptació serà molt pragmàtica. Com menys siguem, no obstant això, més competència hi haurà per trobar el company adaptable, de manera que el sexe acabarà sent un afer semblant a comprar un telèfon o encarregar manduca al súper. Farem com els grecs, en definitiva, però sense la necessitat de justificar el coit amb tanta filosofia.
Avui intentareu desafiar aquest article xerrant amb la costella o intercanviant opinions altíssimes amb en Josep Maria. Però el canvi, ja ho sabeu, us sobrepassarà tard o d’hora.