No tinc cap mena d’interès en la visita de Lleó XIV i la seva cort de bisbes asexuats a Barcelona, perquè el meu esperit viu joliu i fascinat entre objectes, persones i idees (els déus no m’apassionen gaire, car sempre acaben exaltant l’antropomorfisme de les qualitats excel·lents; jo sento més fal·lera per les mancances i els defectes) i, al seu torn, considero la Sagrada Família un dels objectes més horripilantment xarons i espantosos de l’arquitectura occidental. L’únic que em provoca l’arribada de Sa Santedat, com així amb la majoria dels turistes que empastifen Barcelona i sobretot aquells que em maltracten els timpans amb espanyolota cridòria, és un desig ardent de veure’ls fotre el camp. Però, vist que el pontífex dormirà a pocs metres de casa, torbant la pau del meu passeig matinal a l’Ateneu o a can Brunells, entendrà que li dediqui un breu sermó.
Si avui no discutim la catalanitat d’en Gaudí és perquè hi ha gent que hi ha fotut la banya, estudiant la filosofia i les arrels culturals del nostre gran creador
Abans que res, aviso al lector que aquest no serà un article per fer pressió a la nostra cúria ni a la classe política perquè exerceixin de lobby envers els assessors del Papa a fi que, junt amb l’enèsim acte performàtic de mobilització als carrers, el sotanero blanc acabi cedint a la voluntat del poble i entoni una serenata a la torre de Jesús en la llengua que instaurà nostro Ramon Llull. A mi, goso insistir, aquesta mandanga del summus pontífex me la porta ben fluixa i l’únic que vull és poder tornar a trescar pel carrer sense fer un eslàlom entre monges. Em plauria més aviat fixar-me en la rapidesa i força d’aquesta reacció cultural-política, la qual, fa pocs anys, no s’hauria esdevingut o, simplement, hauria estat vociferada per quatre capellans d’edat quasi romànica. Si avui no discutim la catalanitat d’en Gaudí és perquè hi ha gent que hi ha fotut la banya, estudiant la filosofia i les arrels culturals del nostre gran creador.
Farà cosa de quatre anys, recordo que l’estimat col·lega Jordi Graupera viatjà a la temperada vil·la de Stanford —en qualitat de Josep Pla Visiting Associate Professor in Catalan Studies— per impartir-hi un curs titulat "Philosophies Behind Architecture: The Work of Antoni Gaudí as a Response to Modernity". En aquell temps, amb en Jordi ens havíem vídeotrucat sovint (potser la nostra pròpia broma és certa, buddy, i només ens podem tolerar quan vivim en ciutats diferents) per xerrar sobre el llibre que Francesc Pujols havia dedicat a Gaudí. Jo no hi aportava gran cosa, perquè sempre m’he estimat més el racionalisme medievalista del meu adorat Domènech i Montaner que no pas la floritura tan xarona de l’Antoni. Però encara tinc al cap com en Graupera situava l’arquitecte al punt de mira com un dels exemples d’aquells catalaníssims pares de la pàtria que els espanyols tenien gran interès a furtar-nos.
Uns anys abans de tot això, per aquella vida compartida que experimentem alguns cervells de la tribu, l’Enric Vila havia començat a intuir que els temples de Gaudí podrien ésser el centre de futures batalles culturals i lingüístiques (llegiu, en aquest mateix espai digital, l’article "Gaudí amb Vichy"). Poc després de l’1-O, amb l’Enric també n’havíem xerrat tot just inicis del seu viatge a Casablanca, de la fascinació gaudiniana i la col·lisió amistosa amb Puig i Cadafalch, però jo també m’havia espolsat el problema amb aquesta indiferència meva cap a la cosa massa endolcida del senyor de Reus, o d’on polles sigui. Temps després, pels volts del 2025, l’Enric hi tornaria amb una sèrie d’articles titulada El país secret d’Antoni Gaudí, l’embrió d’un llibre que potser es publicarà quan passi el soroll del centenari. Curiositats de la vida, en Jordi potser també acaba el viatge gaudinià parint un text.
Repassant la sèrie d’articles d’en Vila hi trobo fragments com aquests: “Gaudí no vol amansir els catalans, com l'església o la burgesia; vol elevar-los, connectar-los amb la història, apartar-los de la sensibilitat francesa i castellana. Pensa que els catalans només se salvaran si el país és capaç de desenvolupar una idea pròpia de modernitat. L'art és l'última oportunitat de redempció dels pobles derrotats, i Gaudí s'hi aboca amb més fúria a mesura que les opcions polítiques del país es fan petites o s'esgoten”. I encara, sobre l’edifici que ens ocupa arran de la visita papal del cap de setmana que ve: “Una cosa que es veu de seguida quan t'endinses en el món de la Sagrada Família és que és un temple fet per catalans, per a catalans, encara que el vinguin a veure masses d'estrangers. En un país que fa tants segles que sembla a punt de perdre's en l'oblit, la connexió del temple amb la tradició és inherent a la seva màgia”.
El lector pot no haver tingut contacte amb cap dels textos ni de les referències que cito, però sovint allò que semblen respostes espontànies del poble s’edifiquen en la intuïció prèvia d’algunes plomes. Així hem funcionat molt sovint en aquest país, on els filosops i els escriptors fan de llebre... i després la gentada recull el missatget que s’amagava dins l’ampolla. Hi ha una continuïtat entre el treball intel·lectual d’ahir i el fet que molts catalans hagin gosat dir al Sant Pare que adreçar-se en espanyol a la torre de Jesús és una autèntica punyalada al creador. Això no sorgeix, hi torno, del cofoisme o de l’amor per la barretina, sinó de les certeses que provenen d’estudiar les arrels culturals que expliquen el present. No sé si en Jordi i l’Enric estaran contents que els citi al mateix article (intueixo que no), però a mi —que soc poc catòlic però eternament sentimental— m’ha fet gràcia poder fer renéixer aquest assaig de conversa.
Pel que fa al tema del pontífex, acabem-ho ràpid i a la barcelonina. Your Holiness, believe me. New Yorker to Chicagoan. Speak Catalan to this goddamned Jeez Tower… or get the fuck outta here. Safe trip.