“Que saps llegir en català?”, li va preguntar una senyora gran i venerable a la Diana. Érem a la cripta de la Sagrada Família. El Cor Reial de Copenhaguen esperava que comencés la missa al voltant de l’orgue. La Diana es va alçar per anar cap a l’altar i la senyora li va demanar que es tapés les espatlles amb la rebequeta. Ella també en portava una, de color gris, que feia un conjunt discret però ben aconseguit amb el platejat del seu cabell. Vaig somriure pensant en l’escola d’elegància, democràtica i domèstica, que solen ser les àvies del país. Quan soc a Catalunya m’encanta sentir-me com a casa.

La Diana es va assegurar que la missa es faria íntegrament en català i va tornar al costat meu. Quan el capellà va començar a recitar, vaig pensar en l’església de Sant Pere de Viena. Encara que sigui trist, a pocs llocs com a Àustria m’he entès tan bé amb el catolicisme. A Barcelona —a la muntanya té poc mèrit— poques vegades l’he viscut com una cosa meva, o més ben dit com un món al qual pertanyo. Tu entres en un temple vienès, i tant se val que vinguis de menjar-te un pastís de xocolata o de comprar-te una gorra tirolesa. Si enganxes una missa, no et cal comprendre l’alemany per entendre l’universalisme de l’Església.

Quan va arribar el moment, la senyora venerable ens va fer un senyal i la Diana es va aixecar per llegir la seva part. Si la parròquia hagués convocat un examen per trobar un català de Barcelona que no fes esgarrifar els ossos de Gaudí no hauria trobat cap candidat millor. Podem fer moltes teories i parlar de lleis lingüístiques, com si una llengua fos un tràmit burocràtic o un entrepà que pots partir en dues meitats per compartir amb un amic. Però una llengua és la carn d’una civilització, no la pots aprendre bé si no vols pertànyer a la seva història i, sobretot, si no coneixes bé les seves creacions.

Hi pensava, elevat per l'harmonia de la missa, quan el capellà va voler dir unes paraules en castellà per satisfer no sé quin dimoni de quota. Si jo hagués sigut espanyol m’hauria sabut greu perquè es va trencar la màgia, i no sé si cal trencar la màgia en un lloc sagrat per un simple gest protocol·lari, de suposada bona educació. Els polítics parlen com si el món comencés cada dia, però l’Església no hauria de caure en algunes dialèctiques de la democràcia que estan molt bé per anar a votar, però que no són la mesura de totes les coses. Si l’Església catalana vol frenar la sagnia de creients, potser hauria de començar per acostar-se amb un mínim de bon gust i de grandesa a la gent del seu país.

La religió, igual que la música, eleva l'esperit perquè parla en un llenguatge superior, que relliga el cel i la terra 

A la missa, no només pràcticament tothom era català, a més gairebé tothom responia als cants del mossèn amb una veterania que feia pensar que hi assistien de manera habitual. La majoria de les peces que va cantar del Cor Reial de Copenhaguen eren en danès i el concert ens va arribar a l’ànima més i tot que la missa prèvia. La religió, igual que la música, eleva l'esperit perquè parla en un llenguatge superior, que relliga el cel i la terra. A Catalunya un dels obstacles que troba la fe és que la relació amb la religió està enverinada per la interferència del castellà, encara que això costi de pair més que els casos de pederàstia que han fet tant mal a l’Església.

Mentre gaudia del concert no podia evitar pensar en els discursos que pretenen que la salut del català depèn només de les lleis i els mestres, que la immersió de les darreres dècades era compatible amb la destrucció de la memòria i del paisatge, o amb la manca de curiositat i fortalesa dels acadèmics, els polítics i els escriptors. Ara, mentre escric això, he llegit l’entrevista que l’Ot Bou ha fet a Sergi Pàmies. M’ha colpit que un noi que és capaç d’aprendre’s els detalls legals de la repressió lingüística espanyola, no tingui l’instint d’aprofitar un escriptor que ha viscut al centre de la destrucció del català per plantejar alguna pregunta problemàtica.

Quan es va acabar el concert vam parlar amb un dels cantants del cor, un noi alt i ros, molt ben plantat, que és amic de la Diana i que em va explicar que és un gran admirador de l’Escolania de Montserrat. El director del cor es va afegir a la conversa i ens va prometre, amb la mà al pit, que la propera vegada que vingui a Barcelona inclourà en el repertori els Segadors o el Cant de la Senyera. Abans de marxar vaig anar a buscar el mossèn. “El que tampoc no podem fer és fer-nos antipàtics, eh”, em va dir tot bondadós i comprensiu, quan vaig mirar d’explicar-li per què les paraules dites en castellà m’havien caigut com una galleda d’aigua freda.

No cal tenir una sensibilitat gaire afinada per saber quan es malmet un clima d’harmonia perquè en la veritat d’una harmonia s’hi reconeix tothom. El que ja és més difícil és defensar a la terra les intuïcions que venen del cel. Aquesta solia ser una de les funcions de l’Església, a Catalunya i a tot arreu del món. Ara veig a la Viquipèdia que el mossèn en qüestió és el cosí de Jordi Turull, l’home de confiança que Jordi Pujol va enviar a la presó a veure Oriol Junqueras, després que Quim Torra el nomenés prior de la Capella de Sant Jordi. 

Jo ja entenc que tot és molt complicat, però l’Església catalana fa temps que té un problema i es diu política autonòmica. Igual que el cor no és un parlament, que deia un amic meu ja fa molts anys, quan era jove i buscava la bellesa i la veritat més que no pas els diners, no crec que Déu sigui autonomista. I tampoc no crec que sigui possible de trobar-lo en la comèdia de Vichy. Potser és una obvietat de dir-ho, però l’Església catalana no se’n sortirà si intenta fer com TV3.