Un dels fenòmens que sempre ha caracteritzat la guerra bruta practicada pels estats contra els territoris que mantenen sotmesos és la voluntat de congriar-ne una imatge deshumanitzada. Busquen de criminalitzar-los, desnaturalitzar-los, violentar-los per justificar un procés colonial i “redemptor” a ulls del món.

D’aquesta dèria criminalitzadora hi ha importants antecedents en la relació Castella-Catalunya. Un bon exemple en seria un missatge emès per Francisco de Quevedo que al segle XVII descrivia el català com “La criatura més trista i miserable que Déu va crear” i incitava a l’odi i a la violència en predicar que “mentre que a Catalunya quedés un sol català, i pedres als camps deserts, hem de tenir enemic i guerra”. Té perfectes equivalents avui en l’espantosa consigna “A por ellos”, la peregrina campanya d'España Global de Pepe Borrell o l’amenaça de l’“Ulster que os vamos a montar” del ciutadà Jordi Cañas.

Arribats avui al punt que hem arribat del pogrom unionista (tancament unilateral, firmes anti-Catalunya, sentència Estatut, operació Catalunya, clavegueres d’Estat, 155, operació Colau, etc.), és interessant de recordar la recepta que predicava l’escriptor irlandès Seamus Heaney (mort el 2013) per fer front a aquesta mena de deshumanització colonial. En ple conflicte irlandès, aquest guanyador del premi Nobel l’any 1995 (cínicament etiquetat com a “no-nacionalista” a la necrològica que li dedicà el molt nacionalista El País) va prendre partit, discretament, no per l’IRA, sinó per la gent senzilla i humil, tot apel·lant els seus legítims anhels.

Ni en vuit segles no s’ha pogut fer apagar aquella tènue llum de la gent humil que només vol evitar que s’apagui la flama de l’autoestima

Lluny de les expressions més enfrontades, Heaney es va centrar en la gent que des de segles patien la conculcació de drets amb la colonització i la discriminació social sistemàtica. Va escriure: “Ni en vuit segles (de dominació colonial a Irlanda) no s’ha pogut fer apagar aquella tènue llum de la gent humil que només vol evitar que s’apagui la flama de l’autoestima. Per Heaney, doncs, era la gent humil i els seus anhels el que importava. I per bé que escrivia en anglès, i no en gaèlic, no s’estava de proclamar la seva admiració per allò que va descriure com “la resistència i el ressorgiment dels idiomes petits del món, la solidaritat que recorre des d’Irlanda a Estònia, des de les illes Fèroe fins a Astúries, i des del País de Gal·les fins al País Basc”.

Ara que dos milions quatre cents mil catalans “rebels” esperem sentència al Tribunal Suprem, amb gravíssimes acusacions als nostres indefensos representants polítics, val la pena evocar el paradigma de Heaney, aplicat aquest cop a la nostra gent humil. És en aquesta gent pacient que hi hem de veure la “profunditat ètica” que l’acadèmia sueca va valorar en premiar Heaney. No són els agredits de l’1-0 els qui col.loquen llaços grocs que l’endemà veuen arrencats pels intolerants els nostres models de Heaney? Inclús quan els acusen de portar lliris a la mà? No són d’aquesta mateixa fusta l’Anna i la Roser de Salt (70 i 83 anys) que cada divendres d’aquest passat hivern carregaven la carmanyola d’entrepans i patates fregides (amb gust de vinagre, crec recordar) per sopar a la intempèrie de Puig de les Basses per fer companyia a l’admirada Dolors Bassa?

No és d’aquesta fusta la gent anònima que va fer mil quilòmetres per ser a Brussel.les aquell 7 de desembre de fa un any i mig? Com l’Albert, que va dormir a la banyera d’un hostal francès per no haver d’aguantar els roncs d’en Josep, o els meus. O els que anem dilluns a Estrasburg. Gent que per l’esforç econòmic de fer aquells llargs viatges —i repetides aportacions solidàries a les caixes de resistència amb què paguem a la Inquisició— van haver de fer regals més modestos als nets i fills per Nadal. O que avui senzillament no arriben a fi de mes per poder ser a Estrasburg. Ens podran criminalitzar com vulguin. Però deshumanitzar mai. Ni impedir la nostra victòria final. En això, com en tot, un Jordi Cañas no hi té res a fer davant un Seamus Heaney. L’amor sempre ha acabat vencent l’odi.

Antoni Strubell i Trueta
Opinió Dels Maragall i els cordons sanitaris Antoni Strubell i Trueta