Edward Ruscha, un dels artistes del moviment pop, va fotografiar el 1963 una gasolinera de Standard Oil i la va publicar a Twentysix Gasoline Stations, on recollia les gasolineres per les quals passava el seu viatge des de Los Angeles fins a Oklahoma City, on va viure 15 anys. El 1966 en va fer una serigrafia en color titulada Standard Station. El 2011 la va recuperar. Però aleshores va ser una mixografia sense tinta en paper fet a mà i la va titular Ghost Station. És a dir, el color s’havia perdut. L’optimisme dels Estats Units dels anys seixanta, quan la gasolinera era la reina indiscutible dels combustibles, es va substituir per l’ombra fantasmal de la decadència del somni americà.
El cotxe i la gasolinera encara són imprescindibles per a molta gent, encara que Ada Colau no s’ho cregui. Hi ha llocs a Catalunya en què sense cotxe no vas enlloc. I sense arribar al nivell de la cultura del cotxe i la carretera que hi ha als Estats Units, com encara hem vist en la campanya de Joe Biden, Sidonie encara canta a carreteres infinites i existeixen gasolineres dignes d’esment, com la Q8 de la carretera que uneix Terrassa amb Matadepera, un autèntic parc temàtic de l’automòbil, amb una botiga on pots trobar, literalment, el que vulguis, inclòs un celler. Ara aquesta botiga que salva els sopars dels qui tenen horari de periodista, tanca de les deu de la nit a les sis del matí, per ordre de l’autoritat competent. Afortunadament, no s’ha convertit en una Ghost Station, però sí que va d’acord amb la vida sense color que ens ha tocat viure des del març.
Catalunya és ara mateix un país sense rumb ni president, governat per dos partits que només es fan la vida impossible entre ells, que van de ridícul en ridícul fins a la derrota final i amb uns ciutadans en franca depressió
És la pandèmia, sí. Però, en el cas de Catalunya, ha agreujat una tendència. Catalunya és ara mateix un país sense rumb ni president, governat per dos partits que només es fan la vida impossible entre ells, que van de ridícul en ridícul fins a la derrota final i amb uns ciutadans en franca depressió. No sé si tancar bars i restaurants és una bona mesura o una mala mesura. Però la comparació amb un Madrid obert és una gran analogia. Madrid, amb els seus encerts i errors, és ara mateix una ciutat-Estat amb més tremp que Barcelona. Castigada per la pandèmia i sense el turbo posat, per descomptat, però la Comunitat de Madrid ha superat Catalunya com a potència econòmica. Que en part és pel dúmping fiscal? Òbviament. Que Madrid pot abaixar impostos perquè es beneficia de l’efecte capitalitat, que xucla recursos, empreses, població, funcionaris i xarxes d’influència? Esclar. Però malgrat que es fa molta caricatura d’Isabel Díaz Ayuso i, fins i tot, se la pot considerar irresponsable, Madrid té una estratègia i resistir-se a tancar la capital respon a una idea política i econòmica. Però, i el Govern de Catalunya? Quina estratègia política i econòmica té? Primer va plantejar el pacte fiscal, després la independència. No existeixen cap de les dues. I ara?
Té raó el president valencià Ximo Puig quan es queixa, com si s’hagués inspirat en Edward Ruscha, que “no tots partim amb els mateixos pigments per donar color a la fotografia”. Ell sí que té una proposta per revertir el poder de l’M50 cap a dins. Però quina és la proposta del Govern de Catalunya per tornar a pintar la foto en color? Què ha fet des que el 30 de gener del 2018 va acabar la legislatura? D’això haurà d’anar, també, la campanya electoral.