El Tom ha fet ganxet i ha cridat el seu orgull gai al costat del seu marit Dustin, tots dos pares del Robbie. L’Ona ha reivindicat compatibilitzar la feina amb alletar el seu fill Kai. La Jessica vol ser mare i no haver de deixar la feina. I la Simon ha palesat que una lesió mental és igual que una de física. Res que no visquem en el nostre dia a dia, però amb una diferència: l’escenari han estat uns Jocs Olímpics. Els Jocs en què han competit la Rebecca i Laurel com a primeres atletes transgènere, on la meitat dels participants han estat dones, amb la majoria de països amb doble banderer, amb molts esports amb equips mixtos i equips femenins rebel·lant-se contra l'obligatorietat de la roba curta i cenyida. Per això, molts comentaristes han considerat els de Tòquio com els Jocs dels gestos o d’una nova era.

A RAC1, Joan Burdeus parlava de guerra cultural, comparant la representant de la generació Z Simon Biles amb un millennial d’esperit generació X (això de les generacions té matisos per països) com Novak Djokovic. La teoria diu que els humans tenim la pulsió competitiva i la cooperativa. I així com la generació X, que vam néixer en plena guerra freda, va ser educada per competir i, suposadament, recollir els resultats, el món en què ha nascut Simon Biles és un món en què això de competir ja es veu que no ha donat els resultats que s’esperaven. Se suposava, deia Burdeus, que en un marc democràtic s’havia de competir en igualtat de condicions i que el resultat seria just. Però les regles del joc de les democràcies no han funcionat, sense anar més lluny, en el cas dels negres als Estats Units. Es podria pensar en canviar les regles del joc per fer-les més justes, però davant de la impotència per fer-ho, la solució pels defensors de la pulsió cooperativa seria eliminar una competició que ens porta a la destrucció mútua, cas de la crisi del 2008. I és millor que ens dediquem a cuidar-nos.

Així com la generació X va ser educada per competir i, suposadament, recollir els resultats, el món en què ha nascut Simon Biles és un món en què això de competir ja es veu que no ha donat els resultats que s’esperaven

Segur que hi ha molt d’això en aquests jocs i segur que al món existeix ―ara i sempre― aquesta guerra cultural, ara mateix molt ben representada per la generació Z que es dedica a menysprear els boomers, fills de la Segona Guerra Mundial. El que no tinc clar és que els Jocs siguin un reflex que estigui guanyant la pulsió cooperativa. Per diversos motius.

Primer, perquè, ho diu el mateix Burdeus, a Occident potser hem arribat al final del camí i tenim problemes del primer món, però no els xinesos, que competeixen i competeixen. I només cal veure el medaller. El dels jocs i l’econòmic. I els trumpistes no deixen de ser una reacció a aquesta suposada (o no) decadència dels valors d’Occident. Segon, perquè la mateixa Biles acaba competint per guanyar un bronze. Tercer, perquè si ens fixem en algunes de les medalles individuals de la selecció espanyola, que són les que, paradoxalment, més molesten a Vox, veurem que les aconsegueixen esportistes que no tenien, precisament, problemes de primer món i que han hagut d’esforçar-se més que altres. I, quart, al final, en aquests Jocs hem vist una campiona olímpica de 13 anys en skate. I aquesta, hipercompetitiva perquè hi ha tornat després de trencar-se coll i barres, ja no sé si és Z o quina lletra queda.

Ah, i al final, tampoc han canviat tant les coses al món que vam conèixer els coetanis de Winona Ryder. Xina al marge, els russos segueixen sent els dolents i competeixen com a comitè olímpic perquè ells fan trampes i els altres, com sabem, no. Els atletes de l’antic teló d’acer encara aprofiten l’esport per fugir, com l’atleta bielorussa Kristina Timanóvskaia. I Karate Kid ara és Cobra Kai.