Quim Torra va posar un ultimàtum a Pedro Sánchez... i en lloc d’obrir les hostilitats amb el president espanyol, les ha obert dins del seu propi govern. Fins al punt que en la reunió que li ha demanat al líder del PSOE ja no hi figura cap ultimàtum i la resposta ha estat un desdeny. Ara mateix, al Palau de la Generalitat hi cohabiten Junts per Catalunya i ERC i les seves estratègies són manifestament diferents, com ha quedat palès en un debat de política general on el menys rellevant ha estat el paper de l’oposició, amb una minoria majoritària que ha hagut de remar fins al pacte final de negociar amb l’Estat un referèndum vinculant... sense terminis.

Torra posa un ultimàtum mal calculat a Sánchez i ERC li respon que els ultimàtums els carrega el diable. El president posa un ultimàtum i el seu soci nega que es pactés amb el vicepresident Pere Aragonès. És la visibilització d’un conflicte que només els presos i els exiliats han tapat. Els presos, els exiliats i l’enemic extern són la cola del govern. Però, sense això, allà on Torra i Carles Puigdemont hi veuen una República declarada de facto, Gabriel Rufián hi veu “independentisme màgic” i Sergi Sabrià remata: “No som a la República que anhelàvem, i fer-ho veure ens allunya de l’objectiu d’arribar-hi”.

I ja no es pot amagar més la discrepància. Potser abans hi haurà eleccions a Catalunya que a Madrid. I això que parlem de Junts per Catalunya i ERC. De Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, que ja no tenien una bona relació quan ocupaven els llocs de Torra i Aragonès. Perquè si posem la lupa a dins del món exconvergent, també hi veurem diferents famílies. Com veurem estratègies diferents si obrim definitivament el focus i afegim a la lectura la CUP (Riera: “Entre l’1-O i la ruptura amb l’Estat hi ha una barrera i són vostès”), més propera a Torra que al PDeCAT, o Òmnium i l’ANC, que tampoc diuen el mateix. I en els CDR no hi entrem, perquè no hi ha una direcció orgànica.

Aquesta divergència d’estratègies és la que fa pensar, sense la necessitat de tenir una vareta màgica, que l'única manera d’aclarir on és cadascú serà amb unes eleccions convocades pel president de la Generalitat

No cal entrar només en la divisió entre més o menys pragmàtics. Poseu l’etiqueta que vulgueu. Ara mateix, al nucli de Waterloo hi ha Puigdemont amb Josep Lluís Alay, que dirigeix l’oficina de l’expresident, i Jami Matamala. El seu enllaç amb Barcelona són el president Torra ―que malgrat ser interí també té un perfil propi―, Laura Borràs, Francesc de Dalmases i Josep Costa ―els independents de Junts per Catalunya― i l’ascendència de Pere Cardús. Però ja no tenen la mateixa sintonia amb una Elsa Artadi que va dirigir la campanya de Puigdemont, però que des de Presidència té una agenda pròpia, perquè té més futur polític que Torra, i fa més viatges a Madrid del que agradaria a alguns. I és evident, perquè ja es va veure a les eleccions del 21-D, que el PDeCAT està en una altra òrbita, sobretot la vella guàrdia de Madrid amb Carles Campuzano, Jordi Xuclà i Ferran Bel, que no són el mateix que la vicepresidenta del PDeCAT després de la decapitació de Marta Pascal per ordre de Puigdemont, Míriam Nogueras ―que ve de l’activisme―, com es va veure amb la famosa moció que defensava el diàleg amb el PSOE. Aquesta Vida de Brian fa que el món exconvergent tingui més difícil traçar una estratègia i rearmar-se de cara al futur, cosa que sí que pot fer ERC, que, en ser un sol partit i malgrat les diferents sensibilitats que hi pugui haver, té un pla i una disciplina sota la batuta de Junqueras des de Lledoners, que abans s’havia atribuït als convergents.

Aquesta divergència d’estratègies és la que fa pensar, sense la necessitat de tenir una vareta màgica, que l'única manera d’aclarir on és cadascú serà amb unes eleccions convocades pel president de la Generalitat, i no precipitades com les del 21-D que va convocar Mariano Rajoy Brey. Eleccions que, si no arriben abans, ho faran després de la sentència del Suprem contra els líders independentistes catalans, perquè cada cop sembla més clar que Torra portarà al Parlament una proclamació d’independència (“He vingut a fer la República Catalana i el dia que vegi que no puc fer això, plegaré”) i que Roger Torrent li dirà que no és pertinent vendre fum i enviar més gent a la presó, perquè, com diu Junqueras, no hi ha dreceres que no siguin un referèndum pactat. Una lògica que fa pensar que l’estratègia dels de Puigdemont pugui ser tornar la moneda als republicans dient-los que ara els traïdors són ells.

Ara bé, tot aquest esforç per entendre alguna cosa, potser és massa simplista. Admetem-ho. Mai res acostuma a passar com es preveu i menys en la política catalana dels últims anys, acostumats com estem a girs de guió inesperats. El futur, amics, no es pot preveure, com ja va cantar Bob Dylan. Vivim en un món de caos on la interacció de l’home canvia les prediccions de les màquines del temps. Qualsevol esdeveniment condiciona el futur com saben els fans de Back to the future.