M’alegra molt que els presos polítics hagin passat la revetlla de Sant Joan lliures definitivament. Em fa feliç que el virus vagi marxant. I m’agrada que Leo Messi es quedi al Barça. Molt bé, tot i que aquesta anàlisi no va de quines coses li agraden a l’autor. Que sí, que és un bon final de temporada. O començament d’estiu. Que és el que ens marca el Sant Joan i els coi de petards. És un bon moment per construir. Políticament, econòmicament, socialment i esportivament. Ara, l’optimisme i l’alegria no han d’esborrar altres coses. Sobretot, políticament. Perquè la política, ho deia ahir Francesc-Marc Álvaro, no es fa amb frases d’autoajuda a l’estil Paulo Coelho. Ni, només, amb propaganda.

I aquí vaig. Perquè propaganda, o teatro del bueno, és el que han fet els principals actors de l’episodi dels indults de dimarts. Començant per Pedro Sánchez, venint al Liceu a recitar, fragmentadament, Miquel Martí i Pol, i a anunciar l’amor cap als catalans i els indults. Massa paternalisme i colonialisme. Però, en fi, no crec que li importi massa. I tres quarts del mateix ha passat al bàndol independentista, que no ha pogut evitar, una vegada més, la posada en escena de la llagrimeta, amb inestimables col·laboracions mediàtiques. Els indults són una bona notícia, de mínims, un primer pas, i sobrava tanta teatralització. I encara que potser ho han fet tots plegats per no deixar l’escenari lliure a la història de terror de Pablo Casado, no calia. El que donarà el triomf electoral és la vacuna i l’economia. I no escriuré estúpids. Bé, ja està escrit.

Els indults han de servir també per assumir les conseqüències polítiques que les judicials han impedit. Entre altres coses, perquè els seus votants deixaran de cridar llibertat presos polítics i exigiran altres coses

El cas és que els presos ja són lliures, però ara hauria de començar, amb algunes excepcions, com la de Jordi Cuixart —que no tenia cap paper institucional—, el procés de retre comptes. Procés que acabarà arribant. L’1 d’octubre és un orgull col·lectiu. I, probablement, el greu error va ser no dir aquella nit que el referèndum era una victòria, però no es podia considerar vàlid. I anar a eleccions. El que va passar els dies posteriors ho hauran d’explicar molt bé. No que esperessin un mediador, que ja s’ha dit, sinó, sobretot, el que va passar el dia 27. Perquè el que va passar abans i després ha tingut conseqüències judicials per a molta gent que no està indultada, conseqüències també socials i professionals per a altres, i conseqüències per al país en general. I si la presó, que tampoc s’ha fet servir del tot com arma política més enllà de per guanyar eleccions, ha impedit, per injusta, donar explicacions, ara ja no hi ha excusa. Per això han de servir també els indults. Per assumir les conseqüències polítiques que les judicials han impedit. Entre altres coses, perquè els seus votants deixaran de cridar llibertat presos polítics i exigiran altres coses.

Entre anar a eleccions i activar la independència, republicans i convergents, en la seva particular cursa de Rebel sense causa, van acabar optant per una independència fake que, en bona part, va ser una rendició, però que, sobretot, va ser un desastre. I dic en bona part perquè hi ha qui, com Carles Puigdemont, encertadament o no, vostès —o el temps— diran, va decidir seguir la partida a l’exili. Ni en això es van posar d’acord els uns i els altres. I dic un desastre perquè les úniques evidències els últims quatre anys han sigut la repressió, una paràlisi institucional i una tornada al 2006. Però amb 15 anys més a l’esquena.