Vivim una successió d'esdeveniments alarmants que se superposen a tal velocitat que amb prou feines ens deixen temps per ajudar-nos a conformar una opinió política de cara a les eleccions del 29N, una cita a la qual hauríem de presentar-nos amb els deures fets. Però no és possible, perquè les notícies es tapen les unes a les altres i acaben provocant una mena de col·lapse informatiu que amenaça d'anestesiar la nostra capacitat de sorpresa, d'indignació i fins i tot la nostra compassió. La metàfora no pot resultar més dolorosament adequada en un dia com avui, quan, al ritme al qual escric aquestes línies, continuen arribant notícies de noves víctimes de la tragèdia ferroviària ocorreguda a la línia d'alta velocitat Madrid-Sevilla. Una tragèdia que ens situa de nou davant una pregunta tan senzilla en la seva formulació com complexa en la seva resposta: era inevitable?
Durant molts anys, en l'àmbit de la prevenció de riscos laborals, s'ha parlat del desideràtum de la sinistralitat zero. Una aspiració comprensible, però en termes absoluts, inabastable. Recordo que, ja fa força anys, en un congrés internacional sobre la matèria, vaig sostenir, i ho continuo considerant vigent, que l'únic risc veritablement zero és el de qui ja no és viu. Viure significa estar exposat al risc. La vulnerabilitat és inherent a la nostra condició humana, i hi ha una enormitat de factors que poden escapar del nostre control, encara que la seva probabilitat sigui mínima. Però una cosa és acceptar que el risc zero no existeix i una altra, radicalment diferent, resignar-se davant els danys que la intel·ligència, la tècnica, l'organització i la responsabilitat humana poden evitar. Al cap i a la fi, en això consisteix la civilització: un esforç sostingut per reduir la vulnerabilitat humana: hospitals i medicines per combatre la malaltia, normes de seguretat per protegir els treballadors, en general, sistemes de control per anticipar-nos als errors. La incertesa continuarà produint-se, però els poders públics han de mirar de reduir-ne els efectes, perquè en aquest esforç s'expressa el seu respecte per la dignitat de cada persona.
Però parlem del sinistre que ara ha copat els mitjans de comunicació, fent que oblidem les prostitutes d'Ábalos, les amenaces de mort a una jutgessa, les joies d'un expresident o el pis de la Maricarmen, fins i tot els saquejos que fins fa unes hores ens obligaven a escoltar suposats experts expressant l'obvietat que tanta caputxa negra potser feia sospitar que estava organitzat.
Vam estendre una ingent xarxa d'alta velocitat per tot el territori espanyol, mentre les de Rodalies i Mitjana Distància es veien menystingudes. Ara estan totes en el mateix estat precari
Quan un ciutadà puja a un tren, fa un acte de confiança. Confia en la professionalitat dels qui el condueixen, en la solvència dels qui en mantenen les infraestructures, en l'eficàcia dels sistemes de seguretat i, en darrer terme, en el bon funcionament de les institucions encarregades de garantir-ho tot plegat. L'usuari no té per què conèixer l'estat de les vies, ni els protocols de senyalització, ni els procediments de supervisió. La seva confiança descansa en el fet que altres han assumit professionalment i institucionalment la responsabilitat de protegir-lo. Perquè, quina expressió de respecte a la dignitat de les persones més gran pot oferir un sistema de transport que garantir, en la mesura més gran humanament possible, que seran conduïdes al seu destí amb comoditat, amb celeritat, però, per sobre de tot, amb seguretat?
Vam voler fer trens cada vegada més veloços, vam estendre una ingent xarxa d'alta velocitat per tot el territori espanyol, mentre les de Rodalies i Mitjana Distància es veien menystingudes. Ara estan totes en el mateix estat precari i sabem que les infraestructures han d'anar acompanyades d'una cultura rigorosa del manteniment, de la prevenció i de l'avaluació permanent dels riscos. Hi ha menys progrés en arribar de pressa que en generar la confiança que s'arribarà a destí, i avui, entre Los Yébenes i Urda, aquesta confiança s'ha trencat dramàticament. Cada persona morta és no només un projecte de vida truncat a nivell personal, sinó també en l'esfera familiar i comunitària. Com les persones supervivents hauran d'aprendre a conviure amb el record de l'horror, amb les seqüeles físiques o psicològiques i amb la consciència, difícilment assimilable, d'haver estat a punt de perdre la vida. Fins i tot hi ha, juntament amb elles, una altra víctima, col·lectiva i menys visible: la confiança ciutadana en el funcionament dels serveis públics.
Una confiança que constitueix un dels fonaments del contracte social. Els ciutadans complim les nostres obligacions tributàries, suportem una pressió fiscal que molts perceben com cada vegada més costosa i acceptem que una part substancial dels nostres recursos sigui administrada pels poders públics. A canvi, tenim dret a exigir quelcom més que declaracions de bones intencions: tenim dret a reclamar competència, transparència, eficiència i responsabilitat. Tot i que la determinació de les causes d'un accident requereix una investigació tècnica independent, rigorosa i aliena tant a les precipitacions mediàtiques com a les conveniències polítiques, seria irresponsable emparar-se en una inevitabilitat abstracta del risc per eludir les responsabilitats concretes que hi pogués haver. Perquè entre un accident inevitable i un que es pot evitar, el que hi ha és el factor justícia, una justícia que exigeix conèixer què va passar, per què va passar, quins mecanismes van fallar i, sobretot, quines decisions s'hauran d'adoptar per reduir la possibilitat que torni a succeir.
El respecte vol dir no prometre als teus ciutadans que no moriran mai i, en canvi, demostrar-los que la seva vida constitueix, per sobre de qualsevol altra consideració, la primera de les seves prioritats. El risc zero potser serà sempre una utopia, però continuar intentant tendir a 0 és un imperatiu de civilització.