La política espanyola està en parada tècnica, una mena de versió rocambolesca d’aquella mítica balada d’Emilio José que deia allò de “ni contigo, ni sin ti, tienen mis males remedio”. Ni Pedro Sánchez se’n va, ni Núñez Feijóo entra, i un per altre, el temps queda congelat.
D’una banda, és evident que es tracta del pitjor moment de Sánchez, que es manté a la poltrona del govern espanyol malgrat estar rodejat de misèries judicials; tenir la colla del Peugeot a la presó i la familiar a la banqueta; haver perdut la majoria parlamentària, i ser incapaç d’aprovar uns pressupostos. És tan insòlita la situació que és pràcticament impossible trobar un paral·lel en altres democràcies, atesa la lògica de perdre el poder si s’arriba a una situació tan in extremis. Tanmateix, Sánchez ha decidit portar el seu “manual de resistència” a uns límits insospitats, convertint la seva ancestral resiliència en un mèrit polític. El famós “resistir és vèncer” que Juan Negrín va alçar a categoria de frase històrica ha esdevingut el lema d’un personatge tan aferrat al poder com decidit a mantenir-lo per damunt de tot i de tots. I, com acostuma a passar amb els resistents, el món es divideix entre els que el consideren un heroi indomable i els que pensen que és un amoral que no li importen les conseqüències dels seus actes. El poder pel poder, revestit d’una patètica aurèola de salvador messiànic.
A hores d’ara res no justifica mantenir una situació política que ha saltat pels aires i que ja no respon al resultat que va sortir de les urnes
Tanmateix, per molt que hagi superat múltiples tempestes i de la resistència numantina en faci una virtut política, no queda clar que pugui vèncer aquesta vegada, perquè una cosa és romandre a la poltrona i l’altra és governar. La legislatura està en un procés agònic que només pot servir per arrossegar-se encara més en el fang, amb un executiu capat i inservible i un legislatiu convertit en una versió cutre d'El club de la lluita. Amb l’afegit del festival judicial del qual gaudirem els pròxims mesos. A hores d’ara res no justifica mantenir una situació política que ha saltat pels aires i que ja no respon al resultat que va sortir de les urnes. En aquest sentit, no deixa de ser molt significatiu que aquell que s’atorga la bondat progressista mantingui una concepció tan reaccionària del poder, èmula del famós “l’Estat soc jo” de Lluís XIV.
Un president contra les cordes, incapaç de teixir majories parlamentàries, assetjat per les togues i impossibilitat de governar: el somni de tot opositor que vol assaltar el poder. I aquesta és la paradoxa: Núñez Feijóo té l'oportunitat més gran de la seva carrera per descavalcar Pedro Sánchez i, tanmateix, no té cap capacitat de fer-ho. Li toca jugar a Feijóo, té el rei Sánchez rodejat i no pot fer cap jugada: la versió política de l’endimoniat rei ofegat dels escacs. En aquest sentit, si Sánchez demostra una ambició política voraç i desmesurada, la seva nèmesi Feijóo demostra una enorme incapacitat per al lideratge i una falta evident d’autoritat. El seu darrer passeig per Barcelona, pidolant a Sánchez Llibre que pressioni Junts perquè accepti la moció de censura, repica en la imatge de feblesa que ja ha donat en el cas Mazón, incapaç de resoldre’l durant un any, i cedint tot el poder a Vox. Un líder amb autoritat agafa el telèfon, parla amb Puigdemont, planteja les seves opcions i intenta aconseguir aliances. Però Feijóo està atrapat en una teranyina de pors, estigmes i interessos que el deixen impedit. Necessita Puigdemont, però també necessita els votants que el demonitzen, i aleshores, incapaç de trobar-hi sortida, protagonitza l’estrambòtica pirueta de demanar, si us plau per força, que el bo de Sánchez Llibre convenci l’indòmit Puigdemont, això sí, sense parlar-hi, sense mostrar gens de respecte, sense presentar cap acord, com si fos un pidolaire pregant a la mare superiora. És un líder a l’assalt del poder que no pot treure un simple Mazón desprestigiat, ni pot trucar a un Puigdemont que té els vots que necessita. Sens dubte, Sánchez no podia somiar millor rival en la seva pitjor situació.
Per ambició d’un i per ineptitud de l’altre, la legislatura ha esdevingut un mort vivent que promet arrossegar-se entre la baralla barroera i la insolvència política, en un espectacle de baixesa que els deixa retratats a tots: a Sánchez, com un aprenent de Rei Sol, i a Feijóo, com un Hernández Mancha qualsevol.