Com aquelles cançons que no et pots treure del cap i vas taral·lejant, no em puc treure del cap la imatge de Salvador Illa inaugurant l’eclipsi. És que no puc. I el que és pitjor: la imatge del Govern de la Generalitat, tots i totes i totis amb aquelles ulleres i vestits com si sortissin a passejar després d’un dia de platja i amb cara d’un moment de sobtada felicitat —per dir-ho d’alguna manera— mirant el cel. En fi, no sé a quina ment se li va ocórrer la idea d’inaugurar l’eclipsi. O que el Govern contemplés en filera el fenomen. Però, de veritat, no m’ho puc treure del cap.
Potser el problema és tenir tants assessors i tanta gent de comunicació. Els podem imaginar decidint-ho: i si inaugurem el compte enrere de l’eclipsi? Ara bé, a tu et poden fer una proposta i la pots rebutjar amablement. El govern d’un país on massa coses no funcionen com haurien de funcionar —i la llista comença pel més elemental, com l’educació i l’habitatge, claus per a la igualtat d’oportunitats— no es pot permetre el luxe de donar una imatge frívola per no dir ridícula.
Fins ara ens renyaven. Ara tenim uns governants que ens volen infantilitzar. Que en el fons és el mateix tracte. A Catalunya inaugurem eclipsis perquè no tenim poder i on el tenim, el tenim mal finançat i mal gestionat. Però d’això no en parlem. Volen (és fàcil, ho sé, però estem a l’agost) que estiguem a la lluna de València.
Fins ara ens renyaven. Ara tenim uns governants que ens volen infantilitzar. Que en el fons és el mateix tracte. A Catalunya inaugurem eclipsis perquè no tenim poder i on el tenim, el tenim mal finançat i mal gestionat
En fi, que com que no hi ha res a celebrar, celebrem el que ens ofereix la natura, però com si fos mèrit del Govern. Proposo que a partir d’ara inaugurin la tardor, l’hivern, la primavera i l’estiu. L’arribada de les orenetes. Els primers bolets de la temporada. Les fonts naturals. Les llàgrimes de Sant Llorenç. Els espàrrecs verds. Els aglans, les cireres de pastor. El dia i la nit. La pluja, l’arc de Sant Martí. La florida dels ametllers. El desglaç. Les nevades. La marinada. Les alzines, els pollancres i els oms. Els ginjolers i les atzeroleres. Les merles i els mussols. L’ordi i la civada. Les carbasseres i les meloneres. Els núvols i la sortida i la posta de sol de cada dia.
No estaria malament, en realitat, fixar-nos més en les coses permanents i menys en les efímeres, com aquell Acorar de Toni Gomila musicat per Pau Riba i l’Orquestra Fireluche. I en les paraules que diuen qui som, què valorem i què menyspreem.
Sí, "és sa paraula s’ànima d’un poble".
I la seriositat del seu govern i de les seves institucions, també.