L'històric independentista valencià, que va ser rector de la Universitat Autònoma de Barcelona i conseller d'Universitats durant el primer tripartit, Carles Solà i Ferrando, ha mort aquest dissabte a 80 anys (Xàtiva, 1945). Catedràtic d'enginyeria química i referent del valencianisme d'esquerres, va dur les reivindicacions del catalanisme per bandera durant les seves etapes de gestió i va dur el seu activisme independentista fins a la política quan va tancar la llista de Solidaritat Catalana per la Independència a les eleccions del 2010. Durant la seva etapa com a rector de la UAB, ell i el seu equip van impulsar la construcció de les quatre columnes que ara són el símbol de la universitat, en un homenatge als Països Catalans i les seves universitats erigit per l'escultor Andreu Alfaro.
Solà va estudiar química a la Universitat de València entre finals dels anys seixanta i principis dels setanta. Durant aquella època va iniciar el seu compromís polític amb el valencianisme, militant al Sindicat Democràtic d'Estudiants i formant part del nucli fundador del desaparegut Partit Socialista del País Valencià. A València va ser professor adjunt i agregat de química tècnica i es va doctorar l'any 1971. L'any 77 va començar la seva carrera a la Universitat Autònoma de Barcelona, on va ser nomenat catedràtic de química tècnica fins a l'any 1983, quan la disciplina es converteix en l'enginyeria química actual. Solà va ser, de fet, precursor de la creació del departament a la UAB.
Entre els anys 1986 i 1988 va ser vicerector d'investigació a la universitat amb la seva primera etapa de gestió universitària i més endavant va ser catedràtic al grau de biotecnologia, del qual va impulsar la seva creació l'any 1999 i en va ser professor fins a la seva jubilació l'any 2016.
Rector de la UAB i conseller
L'any 1994, gràcies al suport dels estudiants i del personal administratiu i de serveis de la UAB, Solà va ser elegit rector. Durant el seu primer curs al capdavant de la institució, va fer pales el seu irreductible catalanisme. Durant l'obertura del curs universitari, a la qual havia estat convidat l'aleshores president de la Generalitat, Jordi Pujol, Solà va decidir que només la senyera presidís l'acte, tot ometent la presència de la bandera espanyola. La seva visió catalanista a la universitat també va ser visiblement present en el seu impuls a la Xarxa Vives d'Universitats, que agrupa les universitats dels Països Catalans i de Sardenya, institució que va presidir.
El químic va liderar la universitat fins a l'any 2002, després de tornar a guanyar les eleccions al rectorat sense oposició l'any 1998. Durant els seus anys al davant de la universitat es va inaugurar la Plaça Cívica del campus l'any 1996 i el 1999 les quatre columnes situades a l'entrada del campus i que avui són el símbol de la universitat. El seu pas per la rectoria també va estar marcat per la visita del president del govern espanyol, José María Aznar, al Centre Estatal de Microelectrònica, situat dins del campus. La policia espanyola va carregar durament, disparant pilotes de goma, contra els dos-cents estudiants concentrats per protestar contra la visita. Solà va condemnar durament els fets i s'havia oposat a l'entrada de la policia al campus, i va posar el càrrec a disposició del claustre, tot i que aquest el va ratificar com a rector amb una majoria aclaparadora.
Durant l'últim any al càrrec, Solà també va haver d'enfrontar-se a una moció de confiança en contra de l'aplicació de la Llei Orgànica d'Universitats (LOU), però finalment no va prosperar. L'any 2003 va ser nomenat conseller d'Universitats, Recerca i Societat de la Informació en el primer govern tripartit que va presidir Pasqual Maragall a proposta de Josep-Lluís Carod-Rovira i ERC. Durant aquesta etapa va destacar el seu intent i reivindicació d'adquirir competències pròpies catalanes en matèria d'educació i investigació, així com de mantenir un model universitari multilingüe amb el català com a llengua vehicular principal i favorable als estàndards europeus. Durant aquella època es va mostrar favorable a la implantació del Pla Bolonya, tot i que anys després, i vista l'experiència de la seva aplicació, se'n va acabar desdient.
Durant el seu breu pas per la política institucional, va impulsar la petició de crèdits per part de les universitats per finançar-se amb un seguit d'operacions que, un cop esclatada la crisi del deute del 2008, van ser impossibles de sufragar per les universitats després que els successius consellers es desmarquessin de donar-hi suport. D'altra banda, va impulsar el Pla de Recerca i Innovació 2005-2008 i el desenvolupament d'un nou model de telecomunicacions que havia de garantir l'accés en català als projectes vinculats i l'arribada de la xarxa d'internet al 65% de les llars i al 100% de les escoles l'any 2008.
Políticament, va formar part del PSPV fins que aquest es va integrar al PSOE l'any 1978 per formar el PSPV-PSOE. La seva militància política sempre va ser propera a l'independentisme i al progressisme catalanista, també a l'entorn d'ERC. L'any 2010 va formar part de les llistes de Solidaritat Catalana per la Independència, tancant la llista electoral a la circumscripció de Barcelona.