Al meu poble ens enfilem a dalt d’un pi des de fa relativament quatre dies i fem veure que és una cosa ancestral. A Terrassa, quatre bojos escoltaven jazz i a ningú se li acut dir que no van lligats, malgrat que va sorgir a Nova Orleans, on va arribar de la mà dels esclaus africans. Gràcies a l’antropòleg Manuel Delgado he descobert que l’esport nacional a Florida és la pilota basca, on el van portar, esclar, els bascos, encara que en diguin jai alai. I la música pròpia de Finlàndia és… el tango. I no cal dir qui el va portar. Per això cada any em sembla més misteriós per què seguim amb el debat entre la castanyada i Halloween.

Prometo, o ho internaré, no avorrir-vos. Castanyada i Halloween són el mateix. Punt. Totes dues deriven de la festa del Samhain, tradició celta relacionada amb el final de l’època de collites. Els celtes dividien l’any en dos grans períodes: el clar i el fosc. Primavera i estiu, i tardor i hivern. Ara, el canvi climàtic el dividirà entre estiu i hivern. I en els dies propers a aquestes dates s’acostava el període fosc, en què el dia es fa curt, sobretot si canvies l’horari, i es poden obrir les portes de l’altre món.

No hi ha tradicions naturals. La tradició és invenció. I els rituals són substituïts per altres rituals i les festes per altres festes

Total que, sobre la cosa celta, com tantes altres vegades, la cristianització crea una nova tradició. Halloween als Estats Units. La visita als cementiris al Continent. I les dues coses són Tots Sants. A més, ara Halloween, no sé si us hi heu fixat, cada vegada incorpora més l’estètica mexicana del Dia dels Morts. Sobretot des que Disney va explicar als nens la mort. I a Catalunya, com amb tot, n’hem fet un híbrid, un melting pot, una barreja. Perquè això és Catalunya. Una barreja. Un al·luvió. De persones, de cultures, de llengües. I aquí és on hauríem d’enfocar el debat. I per això, si us ho pregunteu, n’escric encara que ja sembli antic perquè tot mor molt ràpid.

No hi ha tradicions naturals. La tradició és invenció. I els rituals són substituïts per altres rituals i les festes per altres festes. I un dia en el futur, els nous catalans pensaran que el Halloween és una antiga tradició catalana. Com a Florida l’esport nacional és la pilota basca. La música pròpia de Finlàndia és el tango. El jazz és de Terrassa. A Matadepera pugen pins. Rosalia canta flamenc. I a Vic hi ha el millor xocolater, però el cacau ve d’Amèrica. Hi ha una pol·linització. Una intel·ligència col·lectiva que pren decisions, segueix inèrcies. I mitjans que ens bombardegen, també. Però funcionem per imitació, com a l’escola es posaven de moda jocs. I sense que se’n parlés als mitjans de comunicació o al cinema.

Tot això, aquesta barreja que fa impossible cap mena de puresa, ho hauria de tenir en compte qualsevol projecte polític. Qualsevol. Els uns i els altres. Que són, per cert (i per tant), tan catalans els uns com els altres. Qualsevol projecte polític ho ha de tenir en compte. Això sí, tots els projectes, tots, haurien de tenir en compte una altra cosa. Que han de ser capaços de representar sota el seu paraigua els de la castanyada, els del Halloween, els dels morts mexicans, els que no celebren res i els que ho celebren tot. És legítim representar només els que els agraden les Aromes de Montserrat. O als que els agrada el Calisay. Però qualsevol país que vulgui construir alguna cosa necessita el que ofereixen aquests altres bojos que fan pilars de 9: esforç i coordinació per part de persones de totes les edats, procedències i gèneres.