"Hi ha veritats sobre les quals hom no pot deturar el pensament sense sentir vertigen"
Boileau-Narcejac
La possibilitat d'una investidura per a Pedro Sánchez pren un caire totalment hitchcockià, perquè el candidat a revalidar la presidència del Govern espanyol no pot experimentar sinó vertigen després de sentir Puigdemont parlar tan clar com potser no desitjava. No és que no ho sabés que estava avisat, però quan posen sobre la taula, punt per punt, el pla, allò de la negociació discreta i les reaccions fins i tot dels teus se t'encongeix al cos. Vertigen. L'extraordinària pel·lícula del genial director estava basada en una novel·la no menys notable que els seus autors, Pierre Boileau i Narcejac, havien titulat inicialment "Suors fredes". Aneu veient les analogies? Les suors fredes són lògiques perquè la papereta que té Sánchez no només no és senzilla, sinó que és endimoniada, per molt que tingui un manual de supervivència i que pensi que pot amb qualsevol cosa. Recordeu el subtítol del film i de la novel·la? D'entre els morts. D'allà va tornar el líder socialista un parell de vegades, però cal veure si sobreviu a Puigdemont. Les dues parts veuen els obstacles, però si em demaneu un àugur, us diré que això té aparences —si més no— de començar, cosa que no vol dir que no pugui frustrar-se, tot i que l'home de la baraca ja la dona per feta i per quatre anys.
Vegem els vertígens que deuen assitiar Sánchez o, dit d'una altra manera, el merder que ha d'afrontar. Ha d'aconseguir complir els terminis i arribar a temps amb l'amnistia a la seva pròpia investidura i li ha de canviar el relat als seus votants que, per moltes ganes que tinguin que governi, pot ser que no portin bé veure'l menjar-se el gripau en directe. El gripau se'l va fabricar ell mateix, ell que presumia de portar arrossegant el delinqüent al banc dels acusats. A més a més, necessita certa estabilitat, i per això vol introduir a la negociació —postamnistia i preinvestidura— el suport de Junts per als pressupostos, fet que ja li donaria un respir important per començar a governar i algunes altres coses.
Els terminis són endimoniats, però es poden complir, si el PSOE presenta al Congrés la proposta d'amnistia, just després de la investidura fallida de Feijóo. El tràmit per via d'urgència i única lectura es pot salvar en uns 30 dies, però podria passar que l'oposició intentés paralitzar-ne l'aprovació aprofitant aquest camí tortuós que ja vam veure, el de demanar unes cautelars al Constitucional perquè impedeixi la votació d'un projecte que consideren anticonstitucional —recordeu que ja ho van fer al Senat amb la reforma dels mateixos nomenaments del TC—. Bé, les majories del TC han canviat, al full de ruta es preveu que d'aquí a set dies es podria deixar enrere un moviment d'aquest tipus del PP, però cal comptar en els terminis amb què pugui succeir. De vertigen, perquè tot ha d'estar culminat abans del 26 de novembre, ja que si en aquesta data no hi ha una investidura, hi hauria repetició electoral.
Puigdemont els portarà ben amunt del campanar perquè vegin des d'on es pot caure. Vertigen
Ara mateix, els socialistes estan intentant virar el relat amb la seva parròquia i han designat persona per als contactes, anomenem-los tècnics, amb l'entorn de Puigdemont per avançar en aquest esborrany d'amnistia. De facto, em sembla que els de Waterloo fins i tot ja tenen un text que hauran d'estudiar i refinar en conjunt. Els de Sánchez, enmig del vertigen, llancen el missatge que la cosa està feta, que les peticions són de màxims i que hi haurà legislatura. N'hi pot haver, tenen raó. Des de l'altra banda, també creuen que un acord és possible, però, òbviament, perquè estan convençuts que Sánchez es menjarà el gripau i que hi haurà amnistia i un mediador estranger —aquest batraci és gros de debò— i que es produirà el gest polític que ja va fer Díaz per part d'algú veritablement important al PSOE. Un ministre, per exemple. Això de la Yolanda no val, això era més aviat una carta jugada a través d'Asens perquè Sumar no quedés fora de la foto de la negociació. Aquí la història seriosa és amb els socialistes i em fa l'efecte que encara que al final Sánchez continuï a la Moncloa, Puigdemont els portarà ben amunt del campanar perquè vegin des d'on es pot caure. Vertigen.
El vertigen dels socialistes inclou també les implicacions que podria tenir per a ells una eventual ruptura de les negociacions que menés a eleccions després que s'hagués aprovat l'amnistia. Felipe no va desencaminat quan diu que no és l'únic votant socialista que a les últimes eleccions va votar amb el nas tapat. Una repetició al final del procés és perillosíssima per als socialistes. També la claredat amb què ha parlat Puigdemont, perquè les cartes són sobre la taula no només per als que juguen la partida, sinó per als que miren des de darrere i des del davant. Suposo que els socialistes confien a aprovar l'amnistia i moure's després en millores econòmiques i pressupostàries, deixant el complex tema de la "reforma històrica" que els plantegen encallat en el futur i fent-los una envoltant dilatoria tipus ERC. Crec que encara no han entès una cosa, que Puigdemont els ha repetit per activa i per passiva: que no ha aguantat set anys per fer-se una taula de diàleg que mai no es convoca. Per cert, vist des d'aquí, els esforços d'Aragonès per intentar pintar alguna cosa en aquesta història resulten una mica patètics. Demanar unitat quan els teus adversaris t'han avançat a 180 per hora té un regust trist
Suors fredes per a Sánchez, encara que ens ho emboliquin amb el llaç d'això està fet, seguirem aquí. Crec que aquesta és la principal divergència ara, que uns no es creuen que Puigdemont trenqui i que Puigdemont no se'ls creu a ells, però sí que sap que sí que està decidit a estripar les cartes si cal.
Vertigen. Un gran thriller. James Stewart també era un paio alt i ben plantat que al final aconsegueix superar el seu vertigen, tot i que es queda per vestir sants.