Dia rere dia, interlocutòria rere interlocutòria, el jutge Pablo Llarena es va quedant una mica més desemparat davant la Constitució; com Gary Cooper a la pel·lícula, però sense tanta èpica i sense cap argument per posar-se del seu costat. La nuesa dels seus raonaments per seguir endavant amb una instrucció i unes mesures cautelars que estan forçant tots els límits s'ha tornat més que pertorbadora.

Els arguments jurídics els ha abandonat tan a la desbandada que, a la seva última i injustificable interlocutòria per denegar a Jordi Sànchez el dret polític bàsic per excel·lència: el dret de sufragi actiu i passiu, no esmenta una sola norma jurídica per fonamentar la seva decisió; només presumpcions i sospites que el porten a tractar Jordi Sànchez com si ja hagués estat condemnat.

Entre la protecció i garantia d'un dret constitucional fonamental i les seves pròpies sospites i mals pressentiments, el jutge dona primacia als seus pressentiments i pressentiments sobre què pot o no pot fer el candidat Sànchez si es converteix en president; una decisió que només pot qualificar-se com a constitucionalment paranormal.

La via penal és morta i el jutge ho sap. I si no ho sap o li costa reconèixer-ho, algú hauria de dir-l'hi

La seva construcció de la violència com una espècie de "concepte xiclet" penal, perfectament elàstic fins a ajustar-se a la seva conveniència, també s'ha quedat més sol a Europa. Només conserva el suport de la dreta espanyola més antieuropea i les racials crides de Jiménez Losantos perquè comencin a volar pels aires cerveseries germàniques. La resolució del Tribunal Superior de Schleswig-Holstein ha suposat un cop de matxet en tota regla a l'actuació de Llarena, amb el suport a més d'una Comissió Europea que ni ha considerat necessari refugiar-se en la seva tradicional prudència a l'hora de manifestar-se davant d'un assumpte tan obvi.

La constant amenaça amb un fantasmagòric recurs davant del tribunal de la UE, perquè posi al seu lloc la justícia alemanya, sona a una d'aquestes patètiques amenaces que tant agrada proferir als aprofitats i pinxos des de l'altre costat del carrer o del pati de l'escola. No serà ni admès a tràmit perquè no té sentit demanar a un tribunal que digui a un altre com i fins on pronunciar-se quan ja ho ha fet. Correria la mateixa sort que s'augura a la querella que promou Roger Torrent, el president del Parlament.

La via penal és morta i el jutge ho sap. I si no ho sap o li costa reconèixer-ho, algú hauria de dir-l'hi i aconsellar-li que deixi de forçar els límits de la llei perquè pot acabar fent-se mal de veritat. Com més aviat millor es faci a un costat i deixi de destorbar, millor per a tothom; començant per ell mateix.