Una de les frases corregides pel president Illa en el seu discurs a l’Institut d’Estudis Catalans, en presentar el Pacte Nacional (sic) per la Llengua —a banda d'incidir en la urgència absoluta d’aplicar mesures de defensa de la llengua—, era la frase calcada del castellà “mai és tard si la dita és bona”. Corregida, ratllada i, per tant, rectificada com fan els savis. Tots cometem errors o patim insuficiències, i al català s’hi arriba aprenent-ne. El pacte lingüístic presentat aquesta setmana, que no es pot considerar nacional perquè no és prou representatiu de la majoria social i parlamentària catalanista, arriba tard i “la dita” és bona, però conté errors, insuficiències i trampes que s’han de corregir (més enllà del “tots i totes”, que deu haver tornat a desesperar Carme Junyent, sigui on sigui). Si es tracta de protegir i impulsar el català, en un context en què l’ús habitual ha baixat al 32%, hi ha molts factors a corregir. Si es tracta de fer-se una foto, tenim un notable alt.
Inversió en educació, aprenentatge entre adults i contingut cultural, però poca inversió en l’àmbit laboral, en el de la justícia i en el de la salut
La Llei de política lingüística del 1998, que reformava la Llei de normalització del 1983, va ser votada per tots els grups excepte PP i ERC, per raons oposades. S’entenien, però, CiU i PSC, i per això es podia considerar un pacte central. Ara, com que les sentències dels tribunals espanyols tiren sempre cap a on tiren (fins i tot retallant la Llei del 1983), en lloc d’una llei s’ha preferit fer un pacte: foment, mitjans, línies. Inversió en educació, aprenentatge entre adults i contingut cultural, però poca inversió en l’àmbit laboral, en el de la justícia i en el de la salut. Pot suposar aquest pacte una compensació del desastre que pot suposar la previsible sentència del “progressista” Tribunal Constitucional en contra de la immersió? En parla, el pacte? Com actuarà el Govern si això passa? S’ha previst la hipòtesi, per molt que el conseller del ram digui que “no fan conjectures”? Si no preveiem aquest imminent terratrèmol, què dimonis preveiem? I com pretenem que s’hi incorpori Junts si ni tan sols s’esmenta com actuar davant d’aquesta eventualitat?
El mateix pel que fa a l’eventualitat del reconeixement del català a Europa, o de la transferència de les competències en immigració. No dic que calgués esperar eternament fins que aquestes coses passin, però aleshores no es pot preveure una hipòtesi que obligui el Govern si aquestes coses passen? I que el condicionin en un sentit concret, en una postura i amb unes accions concretes? Per què això, tan nuclear, s’ha volgut evitar? Per què s’ha preferit desvirtuar el concepte de nacional, concepte que mereixeria la solemnitat més elevada, i parir un consens tan coix?
Com que les previsions legals no hi són ni se les espera, el pacte no especifica mesures coercitives malgrat que admet que la mateixa Generalitat no sempre compleix la seva normativa (en immersió escolar i en justícia, per exemple). Això sol és un despropòsit que es pot corregir si s’amplia o es modifica el pacte. I segurament per aquests tipus de mancances, a la foto, no hi van anar el president d’Òmnium i el president de la Plataforma per la Llengua. Sí que hi va anar el president Pujol, en un gest que em va semblar un “enteneu-vos”, prou responsable en aquesta matèria, més que una subscripció completa del text.
El català no pot esperar més, i se suposa que per això algunes entitats s’han sumat a un pacte. Un pacte en el discurs de presentació del qual, paradoxalment, el president de la Generalitat va esborrar la frase referent a la urgència. Però la correcció més destacable que hi vaig trobar va ser, també, en el discurs del president Illa: "El català és la columna vertebral de la nació catalana". Ja era hora, president. Zapatero havia definit Catalunya com a nació (sense concretar més, però ho va fer), així com fins i tot Pedro Sánchez (també sense definir què implica aquesta condició), però a Illa encara no li coneixíem un reconeixement d’aquest concepte i semblava que estava governant un simple “territori” (com anomenava la Catalunya Nord l’exdelegat a Perpinyà). Benvingut a la nació, president. Ja veurà com, si realment s’hi posa, és impossible definir-nos com a nació i ignorar el conflicte nacional. Només és qüestió de temps i, com diuen allà, “mai és tard si la dita és bona”.