Quan érem joves i ens crèiem invencibles, els independentistes -almenys les modestes organitzacions que se’n reclamaven-, es van oposar als Jocs Olímpics de Barcelona que va promoure Pasqual Maragall, un homenot -en el que sentit que li donava Josep Pla- que el pas del temps ha fet créixer malgrat un implacable deteriorament cognitiu que ja fa anys que el té aparcat de tota activitat pública.

Hi havia motius, com ara, per qüestionar aquell fast el 1992. Però avui, vist amb els anys i posant a la balança els pros i contres, potser aquella ferotge oposició a les Olimpíades a la ciutat de Barcelona, a Catalunya, no va ser la millor estratègia possible de l’incipient independentisme davant un esdeveniment que va entusiasmar el gruix del país i que va posicionar Barcelona, la capital indiscutible del país, a tot el món. Ser sempre els del "no", els enfadats, els contraris a projectes que generaven adhesions massives, no era la millor via per seduir ningú. Una lliçó de vida que si era vàlida ahir seria imperdonable no tenir present avui.

El potencial transformador d’uns Jocs Olímpics, també si són d’hivern, és innegable. La projecció internacional és inqüestionable i el moviment econòmic sembla, a priori, una oportunitat per a un territori que no pot perdre el tren dels nous temps. Un tren que, tot sigui dit de pas, literalment, arriba a Puigcerdà en penoses condicions. Per no evocar una xarxa de comunicacions que provoca un notable aïllament d’una comarca a una altra de limítrofa. La vitalitat del Pirineu és avui un problema de país a resoldre i afrontar.

Però com sigui que resulta una qüestió controvertida i que hi ha opinions per a tot, unes Olimpíades al Pirineu haurien de tenir el vistiplau del territori. Sens dubte. Més discutible és la posició de l’alcaldessa Colau, que reclama que els barcelonins s’hi pronunciïn perquè les Olimpíades d’Hivern també durien el nom de Barcelona. Com a pretext sembla, pel cap baix, un argument pobre que, a més, transmet un nul sentit de país i de sentit de l’equilibri territorial. Si els barcelonins es pronuncien és obvi que pel seu pes demogràfic ja no té cap sentit que ho facin els de les comarques del Pirineu, que tots junts no sumen ni la meitat de veïns que un modest districte de Barcelona.

Les Olimpíades, com a fenomen de masses faraònic, és discutible. I precisament aquest és un debat a fer sospesant pros i contres. Però la veu determinant, en darrera instància, hauria de ser la del territori. Organitzar un esdeveniment d’aquestes característiques contra el parer del territori seria dolorós. Ara bé, seria infinitament pitjor no fer-lo perquè els barcelonins, instats per la seva alcaldessa, decidissin què s’ha de fer o no al Pirineu.