L’estratègia jurídica d’Oriol Junqueras i Raül Romeva va combinar el criteri polític i el jurídic. Tan important era el primer com el segon. Mai van confiar, ni poc ni molt, en el Tribunal Suprem, i ambdós van repetir fins a la sacietat que no van tenir una instrucció justa i que tampoc tindrien un judici just. Segur que hi havia bona intenció de fons en aquells advocats que van plantejar una estratègia defensiva friendly amb el Tribunal de Marchena, estratègia que va ser àmpliament aplaudida. Ara es constaten les seves limitacions i recorregut. Molt soroll per no res.

L’únic determinant d’aquest infame judici al Suprem era treballar des del principi pensant en el Tribunal Europeu dels Drets Humans, en la justícia europea. Per tant, per posar de manifest que aquell no era un judici just. Fet que va quedar meridianament clar quan Marchena es va carregar el principi de contradicció, en impedir que les mentides que anaven repetint com a lloros els policies i guàrdies civils que declaraven fossin desmentides ipso facto amb les nombroses imatges i vídeos, a disposició del tribunal, en el mateix moment. Perquè això hauria curtcircuitat el miserable argumentari que repetien com una lletania, mentint a consciència. Tan escandalós va ser que, malgrat tot, hi ha haver policies que van ser enxampats, in fraganti, mentint despietadament. Però Marchena ho va deixar passar, a consciència, tenia molt clar quin tipus d’obra estaven representant.

Legitimar Marchena va ser un error, des del principi. La Unió Europea ens ha decebut mil i una vegades. Doncs sort que existeix la Unió Europea, i sort que hi ha uns tribunals als quals apel·lar davant una justícia espanyola que actua com a braç executor d’un Estat assedegat d’odi i amb set de venjança.

La discreció s’ha aliat amb l’eficàcia. I finalment el Tribunal de la UE ha començat a dinamitar un judici al Tribunal Suprem que ha estat mancat de garanties des del minut u i d’una acusació —fonamentada en els informes-consignes polítiques d’uns comandaments policials que han actuat com a policia política— que ha exercit inquisitorialment i que encara avui equipara l’1 d’Octubre a un cop d’Estat. L’única violència va ser la que van desplegar a consciència i amb acarnissament, "metiendo la porra como si no hubiera un mañana", les forces de seguretat espanyoles que ara resulta que ningú sabia qui les comandava.

Junqueras tenia immunitat, sí. El judici s’hauria d’haver suspès i Marchena no el va suspendre a consciència. Queda clar. Però Marchena ni tan sols va esperar la resolució d’una qüestió prejudicial que ell mateix havia plantejat. La resolució europea al recurs plantejat per la defensa de Junqueras colpeja com mai un judici polític que va ser una opereta per disfressar la consumació d’una venjança que ha tingut com a home fort el vèrtex de l’Estat, el rei Felip. Per això encara és més delirant que hi hagi forces polítiques que segueixen participant de les recepcions reials, carregant de legitimitat algú que és hereu directe de la dictadura franquista, algú que no ha escollit ningú i se situa als antípodes de tots els anhels republicans, també de la igualtat, la llibertat i la fraternitat com a consigna pregona del republicanisme. I algú que en el seu dia no va voler ni rebre la presidenta Carme Forcadell. No ho oblidem.

De retruc, la discreció i l’eficàcia de l’estratègia jurídica de Junqueras i Romeva no només deixa en qüestió el judici al conjunt dels presos de l’1 d’Octubre i reforça les seves aspiracions quan aquesta sentència de 100 anys arribi a Europa i sigui resolta, malgrat que el TC ho seguirà dilatant. També obre una autopista en favor de Toni Comín i Carles Puigdemont, que clarament es carreguen de raons —com mai— per exigir ser reconeguts com a parlamentaris europeus de ple dret. La feina ben feta no té fronteres. Avui no s’ha guanyat cap guerra, però sí una batalla que pot ser molt determinant en el resultat final, en favor de tots i totes.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat