Dionís Guiteras era la persona que, amb força probabilitat, haurien escollit els republicans per presidir la Diputació de Barcelona. Guiteras és alcalde de Moià, municipi del Moianès, comarca que va impulsar el mateix Guiteras i que va ser avalada en tots i cadascun dels seus municipis. Guiteras era el vicepresident de la Diputació de Barcelona a l’anterior legislatura i no va dubtar a votar els successius candidats convergents. Primer, Mercè Conesa. Més tard, Marc Castells. Hi va governar en coalició i els va sostenir fins al darrer dia. Lleialment, malgrat les profundes discrepàncies.

Guiteras és un tipus singular. Estudiar no era el seu fort, així que va començar a treballar de ben jovenet. D’esperit inquiet va apostar de seguida pels productes ecològics. Agafava una furgoneta, baixava a València a vendre el producte i com que anava pelat dormia al costat mateix de les verdures, dins la furgoneta.

Doncs vet aquí que aquell noi que no se’n sortia amb els estudis, es va espavilar i com a bon emprenedor va muntar una empresa de comercialització de productes ecològics. Va ser pioner en aquests camp. Al principi va haver de picar pedra, anava a tota mena de fires, per tot Europa, molt pendent de tot el que anava sortint. Invertint hores i diners, arriscant. A poc a poc va aixecar una empresa que avui, després de 25 anys, dona feina a una trentena de persones i que és del més selecte que hi ha al sector.

L’Ajuntament de Moià era un bastió convergent i alhora un ajuntament en fallida. El govern va fer una gestió econòmica tan desastrosa que va ser el primer ajuntament de Catalunya que no podia pagar ni tan sols als treballadors. En ple desori consistorial, amb un ajuntament literalment arruïnat, Guiteras es va presentar a les eleccions municipals i va guanyar. La vara d’alcalde cremava, no hi havia un ral. I tan gros era el forat a les arques municipals que el 2011 es va declarar en fallida. El deute era d’un 400 per cent del pressupost municipal, ni la llum podien encendre.

Guiteras es va carregar a les espatlles el drama heretat del govern convergent mentre la justícia processava l’exalcalde per delicte ambiental i el Tribunal de Comptes li demanava responsabilitats per haver arruïnat l’Ajuntament. Però com sigui que la justícia és cega, va arribar un punt en què van decidir subrogar sobre l’alcalde Guiteras totes les responsabilitats per les malifetes de l’anterior mandat fins a l’extrem que li demanaven una fiança, per danys i perjudicis, astronòmica, amb amenaça de constrenyiment sobre el seu patrimoni personal. La decisió no podia ser més surrealista, com a alcalde li exigien responsabilitats penals per tot el desori heretat quan ell ni tan sols havia estat regidor de l’Ajuntament. N’hi havia per fugir corrents.

No cal dir que hi va haver mitjans que no van discernir res, més enllà d’assenyalar-lo com a imputat per la ruïna de l’Ajuntament. En Guiteras no es va posar nerviós i de motius n’hi havia i molts. El nostre home va assumir tot el drama, va donar la cara davant dels treballadors i tècnics, va exposar amb fredor les xifres i va respondre davant la justícia pel fangar que li havien deixat en herència.

I se’n va sortir, amb nota. En una legislatura va deixar el deute per sota del cent per cent, que seguia sent una monstruositat. Però quatre vegades menys. Les següents eleccions va guanyar amb una majoria absoluta, 10 de 13 regidors. El poble de Moià li va reconèixer l’esforç i el sacrifici que no eren pas menors. Anava de cul perquè damunt havia de compaginar el Consistori amb el seu modus vivendi, l’empresa de productes ecològics. Durant aquells anys no hi havia dissabtes ni diumenges , dormia poc i malament. Els amics li dèiem que afluixés, que petaria. I per postres, el 2015 va entrar a la Diputació com a vicepresident, després de votar una presidenta, de CiU, per desbancar els socialistes. El Dionís és un paio bromista i irreverent, afable i generós. Si dines amb ell, no només dinaràs bé. No seràs mai a temps de pagar.

Camí de l’1 d’Octubre, Dionís Guiteras va ser un dels alcaldes que més es va significar impulsant el referèndum. Mentre altres feien la viu-viu, ell s’hi va abocar. També el van processar, va ser el primer alcalde a estar en el punt mira de la Fiscalia. Un agent de l’ordre havia decidit, pel seu compte, retirar la propaganda al carrer a favor de l’1 d’Octubre. I en Guiteras va dictar un ban per restituir tots els cartells arrencats, tothora —s’han de tenir ben posats— al mateix moment que va enviar una carta a la Fiscalia per fer-li saber que la Policia Municipal estava a les ordres de l’alcalde i per servir la ciutadania de Moià. La Fiscalia va respondre processant-lo. El Guiteras no va afluixar, és del morro fort. Quin contrast amb els episodis de pancartes i banderes que pugen i baixen.

Doncs bé, aquest és el president que no tenim a la Diputació de Barcelona, malgrat liderar la força amb més diputats provincials, 17 (16 ERC + 1 Tot Terrassa) per 16 del PSC. En el seu lloc, Junts per Catalunya va fer presidenta de la Diputació Núria Marín, alcaldessa de l’Hospitalet de Llobregat. La primera decisió que va prendre l’alcaldessa va ser retirar el llaç groc de la façana de la Diputació. I aquí sí que no hi va haver cap sainet, la van retirar i punt. Els amants de la simbologia i la gesticulació a la façana de plaça de Sant Jaume no van dir ni piu. Val a dir que aquest pacte, de socialistes i convergents, s’ha estès a la majoria de consells comarcals metropolitans. L’argamassa sociovergent ha tornat amb més força que mai, precisament a la zona del país que més requeria un canvi. Precisament allí on ens hi juguem les garrofes i el futur del país.

Si avui Guiteras, un gestor honrat i solvent, un patriota de pedra picada, presidís la Diputació de Barcelona, el llaç groc seguiria a Rambla Catalunya. És un fet menor, simbòlic, però a ulls dels que han fet del simbolisme el seu principal actiu polític, hauria de ser un fet a tenir present. Guiteras hauria estat un president compromès que hauria fet pinya amb el Govern de Catalunya i que tindria clares les prioritats territorials i la seva gent.

La pregunta a fer, arribats a aquest punt, és per quina noble i patriòtica causa els presidents Puigdemont i Torra van decidir o avalar impedir que Guiteras presidís la Diputació per lliurar-la, d’amagatotis, al PSOE? I estaria bé que la responguessin, sense subterfugis, sense pretextos de mal pagador, confessant la veritat. La gent no es mereix que l’entabanin rere cap bandera. La gent ha de saber per què a la Diputació tot va fi com una seda. Aquest és l’exercici de responsabilitat política i d’honestedat més gran que podrien fer. I encara que només fos, per un dia, explicar amb valentia per quin motiu van fer passar el partit per davant del país i es van carregar una aliança que, a l’inrevés, havia fet camí. Deu ser que l’ordre dels factors sí que altera el producte.