Val a dir que quan algú es veu forçat a afegir l’adjectiu al sintagma es retrata en evidenciar que fins aleshores l’adjectiu brillava per la seva absència. Més enllà de formular una veritat que de tan simple et pot fer semblar ximple, és bastant obvi que allò que et proposis a la vida hauria de ser fet amb intel·ligència. El contrari seria bastant incomprensible. Tant com haver-te de preguntar, com a conseqüència, si fins ara la teva confrontació —que mai has explicat en què consisteix— ha tingut, essent indulgent, poc d’intel·ligent.

Aclarit aquest matís semàntic, hagi estat pronunciat a propòsit d’esmena conscient o inconscient, seria d’obligat compliment  aclarir el sintagma. És a dir, esbrinar en què consisteix aquesta confrontació que, efectivament, hauria de procurar ser intel·ligent (valgui la redundància) com tot a la vida. 

I aquí la incògnita adquireix una altra dimensió. La desconeguda. En què consisteix aquesta confrontació com a estratègia o a manera de modus operandi? Doncs la veritat sigui dita, no ho sabem. I estaria bé saber-ho quan la verbalitza un líder polític, ni que sigui per poder contrastar-la, beneir-la o rebutjar-la. Es tracta d’una qüestió d’actitud? Com que qui ho formula no ho aclareix, ni poc ni molt, haurem de procurar discernir si es tracta —per exemple— de l’actitud del president de la Generalitat confrontant amb el govern espanyol durant la pandèmia. Aclarim que va  ser una confrontació que mai no va passar de les paraules als fets i que consistia a exercir d’antagonista. Cada cop que el govern espanyol prenia alguna decisió, en plena crisi pandèmica, el president apareixia per esmenar-la i afirmar com de malament ho feien "els espanyols". Fins i tot, des d’un entorn ben proper, algú va anar un pas més enllà i va resoldre l’equació sentenciant "Espanya mata". I es va quedar tan ample com descansat. Retornades les competències, hem descobert que allò que matava és el virus i que qui hi contribuïa, en tot cas, era la incompetència o la inconsciència.

En què consisteix la confrontació, doncs? Quina és la seva estratègia? I seria d’agrair que anés més enllà d’aquella pintada que havia vist centenars de cops als carrers del País Basc i Navarra que deia "Borroka da bidea-La lluita és el camí", amb el matís que allí un sector de la joventut mantenia un enfrontament als carrers del País Basc amb dramàtiques conseqüències, començant pels joves que hi deixaven la joventut. Les presons s’anaven omplint cada cop de nanos més joves, mentre l’esquerra abertzale accentuava el seu aïllament, a més d’un estancament electoral a la baixa.

En què consisteix, doncs, l’estratègia de la confrontació? És exercir de torracollons, o tal vegada es defineix per allò que expressa a través de la xarxa (instal·lat en la segona residència estival) algun conseller?

Afortunadament aquesta temptació, que va conduir l’esquerra abertzale a un carreró sense sortida, aquí no s’ha produït. En què consisteix, doncs, l’estratègia de la confrontació? És exercir de torracollons o tal vegada es defineix per allò que expressa a través de la xarxa (instal·lat en la segona residència estival) algun conseller? Perquè si és així, estaríem davant d'una paròdia que, de tan ridícula, hauria de fer avergonyir el seu protagonista. Més que en la dimensió desconeguda, aquí ja estaríem entrant en el terreny de la dimensió frívola. El país amb un rebrot a l’alça de la Covid, a quatre dies de començar el curs escolar, amb l’economia caient en barrina, amb un tercer grau que ha saltat pels aires davant la passivitat clamorosa d’aquells que l’exigien picant de peus, i el conseller fent proclames patriòtiques de vacances dalt d’un turó o a la vora de la piscina.

Ja no és una qüestió de respecte, que també, és senzillament per entendre de què estem parlant. Per no semblar que no sabem, ni remotament, cap a on anem i com sortir d’aquest atzucac. Algú, i en general tothom, hauria d’acompanyar la gesticulació verbal d’una proposta tangible que pugui ser valorada i contrastada. Aquesta premissa hauria de ser exigible. D’obligat compliment, per no semblar pura i simplement xarlatans. I sortir a explicar-la, honestament, seriosament, clarament, perquè els mortals entenguem, negre sobre blanc, com ho pensen fer i què carai ens proposen. Encara que passi per admetre que el paradís no és a tocar i que no ens hi esperen amb seductors lluentons i els braços oberts.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat