Un parell de senyoretes entusiastes m’han demanat que suspengui la publicació del pòdcast que vam gravar sobre les festes de la Patum perquè no estan d’acord amb el darrer article que vaig escriure per a aquest diari. En el quart de segle que fa que escric, m’han intentat condicionar el pensament de moltes maneres. M’han vetat, marginat i pressionat moltes vegades, i alguns cops fins i tot han volgut fer-me mal a través de la parella o dels amics. El que no m’havia passat mai és que vinguessin a censurar-me a casa meva, i menys amb aquella barra tan entendridora de l’estudiant etern, ja una mica granadet, que vola de flor en flor com una papallona mentre espera que algun ideal li arregli el món. Això és nou, i em sembla un reflex de l’estat de nerviosisme i dissolució que sacseja el país. Sobretot en l’espai de l’esquerra, que és el que ha tingut l’hegemonia cultural des del temps de la dictadura de Primo de Rivera.
La petició em va sorprendre perquè la Patum explica molt bé com funciona una societat o un país. No crec que la Patum hagués durat tants segles si la gent que l’organitza estigués pendent de què votarà el veí en les pròximes eleccions o de quins afers de faldilles el belluguen —cosa que, en una ciutat petita, pot tenir un potencial subversiu commovedor. Pel que vaig entendre de la conversa, tota aquella olla de foc i de soroll que es veu a la televisió exigeix una disciplina individual i col·lectiva de primer nivell. Darrere del caos aparent, la festa està governada amb mà de ferro per un entramat de jerarquies, filtres i convencions que fa anys i panys que no es toquen, si no és amb molta delicadesa. La Patum —pensava mentre escoltava les meves convidades— és una escola de civisme justament perquè no va contra el tribalisme, sinó que entén la seva força i l’aprofita.
Estaria bé que els catalans que volen salvar el món es preguntessin què en quedarà del seu país, si no superem les actituds adolescents
El problema que té el país és que, amb els valors que han regit la política els últims anys —i jo diria que l'últim segle—, la Patum ja no existiria. De fet, les meves convidades em van explicar que Catalunya havia tingut moltes festes de Corpus amb entremesos, bullícies, bestiari, foc, gegants i figures semblants a les de Berga. L’Àliga de la Patum no és del temps de Tallaferro, però probablement avui no ballaria sense el Canigó de Verdaguer. Abans d'insultar Sílvia Orriols, doncs, o de vetar-me a mi perquè no la tracto com una empestada, estaria bé que els catalans que volen salvar el món es preguntessin què en quedarà del seu país, si no superem les actituds adolescents. Un company de classe que es va fer musulmà als anys noranta i que em va demanar un text per un llibre en català sobre l'islam, em deia l'altre dia que potser hem de començar a pensar en "acceptar l'inconcebible": que la nostra llengua desaparegui.
Quan veig tants catalans amb ganes de deixar-se anar recordo el que em va dir una metgessa: que morir-se sense drogues és molt més difícil del que la gent es pensa. Estaria bé que comencéssim a entendre que no podrem continuar amagant-nos de la història sense conseqüències, perquè els diners s'han acabat i buidar la vida col·lectiva d'un país per explotar la seva gent a través de l'universalisme és més vell que l'anar a peu. No és casualitat que Espanya sigui un dels llocs del món on es consumeixen més hipnòtics i ansiolítics: un home sense país és un home a la intempèrie. Amb la immigració castellana ens vam poder permetre fer els ulls grossos més del que era aconsellable perquè hi compartíem un passat traumàtic i una posició de derrotats en el marc europeu. El que ve ara és tota una altra cosa.
El vell món espanyol està en descomposició. Catalunya està enfonsada i Castella ha perdut la força demogràfica i els trets primaris —una mica troglodites— que l'havien separat d'Europa. A l'Estat, ara mateix només hi ha el partit de la policia, liderat per Aznar i per González; el partit de Pedro Sánchez, on hi ha Puigdemont, Junqueras i Feijóo; i el milió de catalans que ha aguantat aquest país, al marge de les dictadures i els partits polítics. Aquest milió de catalans passarà a primer pla agradi més o menys, perquè el racisme castellà que va donar forma a l'imperi ja no té força per contenir-lo. Sílvia Orriols n'és només un dels primers caps visibles. Com deia la setmana passada, hem de veure si Jordi Aragonès aconsegueix trencar les dinàmiques de Barcelona i què fa l'Abel Cutillas a París. També hem de veure com evoluciona Jordi Graupera i què passa amb les noves generacions que corren per les xarxes.
Els pròxims anys passaran moltes coses, bones i dolentes, però el que no passarà és que jo em deixi vetar un pòdcast al meu propi Patreon.