Poc abans de l'1 d'octubre vaig publicar un article en aquest diari que mirava de descriure, a través de la gent del meu voltant, l'efecte que la possibilitat d'imaginar la independència havia creat en l'estat d'ànim del país. Fins i tot a Twitter, que sempre és un lloc difícil, el personal semblava més intel·ligent i mentalment estable. Els catalans havíem abaixat la guàrdia i això ens permetia apujar el llistó de la imaginació i del pensament. Després va venir la trompada i moltes de les persones que s'havien sentit valentes i s'havien afluixat el cinturó de la ironia i el sarcasme es van ofegar en un mar de cinisme depressiu.
Estem a l'últim tram d'aquesta espiral fosca, i la mateixa eufòria malaltissa que no deixava veure res que no fos positiu abans de l'1 d'octubre cau en forma de menyspreu sobre Aliança Catalana. Molts dels que es van equivocar al final del procés comprant la faramalla antifeixista per pair l'abast del desengany estan tan emprenyats, i tan en fals, que necessiten un boc expiatori com l’aire que respiren. La mateixa eufòria que en els moments àlgids del procés feia que no poguessis criticar els partits sense rebre els insults més bèsties, ara fa que una part del país es tanqui en banda, just quan ja s'ha fet la feina més difícil.
Ara que el país ha trencat els mirallets que li impedien renovar-se i pot llançar per la finestra la cultura política de l'autonomia, reaccionaris de tots els colors intenten fer d'Aliança Catalana un pretext per impedir que el tren torni a arrencar. El partit d'Orriols és ideal per ressuscitar la vella polarització entre liberals i carlins, o entre esquerres i dretes, que tants rèdits ha donat al centralisme. El procés es va fer banalitzant els valors liberals —recordem-ho— per aprofitar de manera populista el substrat franquista de Madrid. Ara que s'ha vist que el franquisme no és cap límit moral per a ningú, el conflicte nacional encara és més fàcil de tapar amb la polarització ideològica.
La temptació autonòmica d'Aliança serà polaritzar cap a la dreta, i la temptació espanyola del règim de Vichy i els seus fills bords —investits de contracultura i dissidència— serà polaritzar cap a l'esquerra. Però els partits no poden resoldre el problema nacional de Catalunya. Els partits pertanyen, per definició, al marc autonòmic. Com ja es va veure durant el procés, els partits només tenen importància per les figures i les idees que, a cada moment, poden fer emergir més enllà d’ells mateixos. Orriols no té importància perquè sigui d'Aliança; té importància perquè va ser la primera figura política que es va carregar a l'esquena el dolor del país i va aguantar el xoc sense trencar-se —a diferència del que va passar amb Jordi Graupera després de 2019, i amb l'Alfons López Tena i Joan Laporta durant les consultes.
Cap diari ha gosat ridiculitzar el discurs d'Aragonès perquè el vell racisme anticatalà ja no és sostenible ni es pot imposar amb pistoles
Ara, la presentació de Jordi Aragonès com a alcaldable a Barcelona posarà més llenya al foc. Mentre escoltava el seu discurs, pensava en una anècdota dels primers Jocs Florals de la Renaixença. S’explica que, en acabar l’acte, Milà i Fontanals va comentar: "S’ha parlat tres hores en català i ningú no ha rigut". Això era el 1859 i encara el 1895, durant el primer discurs inaugural en català a l’Ateneu, una part del públic es va revoltar. Escoltava Aragonès parlar de la "missió" i del "destí" de Barcelona, del paper que la ciutat ha de tenir al Mediterrani, i pensava: "I ningú no gosa riure". Hi ha joves —i alguns ganàpies— que es pensen que ells ho farien millor, però cap diari ha gosat ridiculitzar el discurs d'Aragonès perquè el vell racisme anticatalà ja no és sostenible ni es pot imposar amb pistoles.
La figura d’Aragonès, com la d’Orriols, va més enllà del seu partit. De fet, si hagués depès només de la lògica partidista, probablement no seria alcaldable. Ell mateix —com jo també havia defensat en algun article— més aviat s'inclinava per deixar deserta la candidatura de Barcelona si no apareixia una figura prou forta. Tot això anirà molt a poc a poc: abans no trobem una forma estable per al país, la història arrencarà la pell a molta gent. Perquè ens entenguem, l’Aragonès està políticament més a prop de l’Abel Cutillas que de la majoria dels líders en actiu. No pas per una qüestió ideològica, sinó d’estómac, de curiositat, de ganes de créixer i, si es vol, de bogeria. En els pròxims anys, afinitats d’aquesta mena comptaran més que la disciplina de partit.
Si Orriols ha dut a la política la botifarra que Casablanca va fer a Vichy després de les municipals de 2019, Aragonès té l'oportunitat de fer el pas següent: apujar el llistó del pensament polític. Aquest salt només es pot fer des de Barcelona. La Generalitat administra un marc que no hem decidit, i que està pensat per obligar-nos a negociar-ho tot a la menuda. El cap i casal, en canvi, pot parlar des d’una història i una tradició institucional anteriors a l’Estat espanyol; es pot projectar al món amb un imaginari capaç de desbordar-ne les costures. Aragonès es trobarà molts obstacles per concretar els ideals —i l'ambició— que li han inspirat els llibres. I no només perquè és jove i ha hagut de fer-s'ho sol, com tots els que hem volgut anar més enllà de la cultura autonòmica, sinó perquè tot tendirà, des de fora i des de dins del seu partit, a descentrar-lo i destruir-lo.
De moment, el que compta és que Aliança ha aconseguit triar un candidat que és capaç de parlar de la missió de Barcelona sense tremolar: que sap que la ciutat fa cent anys que viu disminuïda, i no ho pot acceptar. Ja l'Enric Juliana va mirar de penjar la llufa del carlisme a Carles Puigdemont de seguida que va marxar a l'exili. Des dels temps d'Ada Colau que l'Estat mira de mantenir Barcelona en l'obediència castellana de 1939, atiant la polarització. No hi ha res més subversiu que posar un català que pensi com un català al cap i casal. Ja sé que sou molt llestos, i que tots ho faríeu millor. Però, per motius diversos —alguns relacionats amb la petitor apresa del país—, cap de vosaltres serà allà per plantar la pica a Flandes, o com a mínim intentar-ho.
Els catalans ens trobarem cada vegada més asfixiats per l'expansió de dues cultures molt més verticals i gregàries que la nostra: l’islamisme i l’hispanisme castellà. Si no som capaços de donar un sentit a la catalanitat des de Barcelona, el buit no quedarà pas buit. Els perdedors ofesos solen tenir poca imaginació. Però el pròxim trauma no l'hem d'esperar de l'enganyifa d'uns polítics frívols o d'un altre 155, ni tampoc d'uns joves musulmans capaços d'arrasar la Rambla, tot i haver rebut l'educació en català. El que ens ha de fer por és veure barcelonins de l'Eixample buscant en l’islamisme la fe, l’ordre i el sentit de pertinença que el país hauria de donar. I això és el que passarà si no aprenem a matar tot el que és gras.