Aquesta és i serà una de les condicions de la investidura. Si és que aquesta es produeix i no acaba tot en noves eleccions. I no està tan clar –contra tot el que es diu– que no hi hagi interessats en repetir eleccions. No només Feijóo per salvar-se el cap. Si hi ha investidura està ben mort. 

En canvi, a Catalunya, els que breguen per formalitzar una quarta candidatura electoral independentista desitgen exactament el contrari: que hi hagi investidura i que Puigdemont ratifiqui el diàleg i negociació amb el PSOE de Pedro Sánchez. No els és un requisit necessari. Però sí que els ajudaria enormement. Bona part dels potencials vots d’aquest quart espai els reté Puigdemont. Ni que sigui a la baixa. De fet, més a la baixa que mai.

L’11 de Setembre serà un bon termòmetre per mesurar si els dirigents de Junts són rebuts com a herois pel seu acord amb el PSOE –absolutament en la línia dels republicans– o bé comencen a tastar la seva pròpia medicina. El xarop de canya que han aplaudit a rabiar fins a la data. I també incitat, sens dubte.

És difícil de fer passar la giragonsa de la Mesa per un acte de ruptura. No serà perquè no hi hagin posat passió i interès. Però, quan acabes fent exactament allò mateix que has vilipendiat fins a l’extenuació, has de tenir recursos d’encantador de serps. Que potser també, eh... No es tracta de negar mestratge ni una indubtable capacitat de contorsió. Ara, també cal que hi hagi uns babaus que te la comprin. La comèdia. I potser és demanar massa. De fet, ara tot està virant cap al "nosaltres sí que en sabem de negociar, no com els incompetents republicans", que és un discurs tan elitista com classista, el fruit d’un llegat que se sustenta en una hegemonia cultural de dècades que encara retenen. Per allò d'"on hi ha hagut foc, sempre queda caliu". L’expressió d’una supèrbia que exigeix seguir menyspreant l’enemic a batre.

La proximitat de les eleccions europees podria precisament pesar en contra d’un acord d’investidura per no perdre la confiança d’aquest quart espai que encara reté. Està per veure si el tacticisme s’imposa a l’absència de cap estratègia plausible i mínimament creïble

Per als republicans –entre altres exigències– la qüestió de l’amnistia és una línia vermella. La direcció, amb Junqueras al capdavant, és aquí. I ja ha fet saber que sense aquesta premissa que complementaria els indults i la derogació de la sedició no hi ha investidura possible. Ni que aquesta també emparés la presidenta de Junts que, com tothom sap, és filla de l’1 d’Octubre i represaliada per aquesta condició. Pel seu compromís. Perquè feia terror a l’Estat. Els poders fàctics ni dormen pensant que pogués tornar a ser candidata. És tan víctima de la repressió com aquell que van detenir en les manifestacions de protesta pels judicis de l’1 d’Octubre o que Josep Maria Jové, acusat de ser el responsable de l’aparell logístic de l’1 d’Octubre. És exactament el mateix. No hi ha cap diferència des del punt de vista polític. Més encara, és més.

El que no està tan clar és si Waterloo també és aquí. I fins a quin punt l’intimida patir el soroll que fins ara l’ha acomboiat en la seva particular confrontació amb els republicans per l’hegemonia. La proximitat de les eleccions europees podria precisament pesar en contra d’un acord d’investidura per no perdre la confiança d’aquest quart espai que encara reté. Està per veure si el tacticisme s’imposa a l’absència de cap estratègia plausible i mínimament creïble. Per contra, més aviat a favor de la investidura, hi ha un Puigdemont que se sent reconfortat amb tot el protagonisme recuperat. I que sap que els republicans no pagaran amb la mateixa moneda, vilipendiar tot acord per raonable que sigui.

A Junts, que no és ben bé Waterloo, depèn de la sensibilitat. Els pragmàtics com Giró –de les poques veus que internament gosen dir la seva– probablement estarien la línia d’arribar a un acord el màxim d’ambiciós possible. Fins i tot de refer ponts amb els republicans. Fins i tot d’establir un mecanisme de coordinació del conjunt de l’independentisme per negociar amb el PSOE. No ha passat i no passarà. Waterloo no és aquí.  

I tampoc està tan clar que Pedro Sánchez no tingui tot l’interès a fer veure que ha estat raonable i ha intentat arribar a un acord. Però que l’independentisme intransigent ho ha fet inviable.

Hi ha partit, més que no semblava.