Quan tenia els meus avortaments de repetició, veia la vida com en una fotografia en blanc i negre, i em solia posar All'alba vincerò per llevar-me. Tot sigui dit, els avortaments no depenien de mi, només de la progesterona, de l’heparina, del repòs i, sobretot, de la vida. Això de guanyar és lluitar contra una malaltia. És més una imatge que una realitat. Quan no pots controlar les coses, l’estrès és màxim. Malgrat que, de veritat, mai no es controla res del tot. Quan vaig batejar la meva filla Vita (sí, com el nom de l’amant de Virginia Woolf) i amb la quasi obligació per part de la família italiana de posar-li Maria, volia que sonés aquesta cançó. Vaig trucar al meu amic Alberto García Demestres i em va portar a la millor soprano per cantar-la a cappella. Hi ha gent que és capaç de posar flaix a la teva vida amb una cançó.
L’estiu passat em va escriure la periodista Núria Ribó per dir-me que acabaven de fer-li al Demestres dos trasplantaments. Al llarg dels quinze anys que el conec, m’he acostumat a les seves estades a l’hospital i a la seva delicadíssima salut, però aquell dia vaig anar volant al Clínic. Sempre m’he acostumat a assaborir la seva companyia com si no fos eterna.
—Vita, la mama ha d’anar a veure el seu compositor de música que et va explicar que sense cascos també pots sentir la música al teu cap.
I el flashback estava servit. Una Meritxell Falgueras de vint i escaig estava fent la seva secció de vins i estil de vida a COM Ràdio i obríem micròfon perquè truquessin els oients. I va trucar-ne un, i era un altre que preguntava que quant dura un vi blanc.
—Si és jove, poc. De quin any és? —li vaig contestar.
—Té més de trenta anys —em va dir aquella veu de tenor.
—Doncs llevat que sigui un Sauternes…
Al final, el vi és l’única obra d’art que et pots beure
Aquest vi francès, gràcies a la botrytis cinérea, té una concentració brutal de sucres i una acidesa descomunal. És a dir, és com el rocafort, però en versió enològica, i és podridament exquisit. Em va dir que sí, que era un Sauternes. Jo ja m’estava imaginant com maridar-ho amb un foie sobre un carquinyoli de Sant Quintí de Mediona, una miqueta de sal de Maldon i pebre acabat de moldre.
—Però, quin Sauternes? —li vaig contestar en to burleta—, perquè n’hi ha molts...
—Un Château d’Yquem.
Em vaig quedar bocabadada. Era l'únic celler que tenia el títol de Premier Cru Supérieur. Impressionada amb aquesta trucada radiofònica, li vaig dir que si mai l’obria, que m’ho digués, que li portaria el maridatge. En arribar a casa, la meva mare em va preguntar:
—No l’has reconegut? A part de moltes aparicions a la tele, creador de bandes sonores, obres de teatre, poesia, entre d’altres, va estar liderant el programa Tutto Demestres durant vuit anys i els Premis Tutto.
I així va ser. Al cap de pocs mesos, aquella veu em tornava a trucar. Aquest cop al mòbil.
—Faig cinquanta anys i vull encetar aquest vi, que vindràs?
Em vaig trobar en aquell grup, on, com sempre, era la més jove. Tots eren escriptors, actors, artistes i intel·lectuals que em van adoptar en aquella Barcelona d’abans del 2010 que era tan divertida. O potser era divertida perquè jo era més jove, soltera i assedegada d’aventures urbanes. La Mercedes Abad, el Pere Ponce, l’Escribà formaven part d’aquella banda, entre d’altres. Gràcies al “Tutto” he après a assaborir part de la cultura musical, sobre la qual era tan analfabeta, com els concerts amb què ens delectava al seu jardí. Jo també he intentat ensenyar-li a apreciar els vins oferint-li els meus preferits. Un cop em va enviar un àudio amb l’Aitana Sánchez Gijón i la Maribel Verdú dient-me que els havia encantat la meva selecció. No sé si el meu coneixement vinícola ha penetrat al seu cervell tant com en el meu els seus estudis de piano o de lírica arreu del món... Tenim molt clar que l’important no és el que fem, sinó el que som. Per això, no vaig dubtar a fer el que fos per ser-hi la setmana passada per celebrar el seu 65è aniversari, amb el xou del Tortell Poltrona inclòs. L’amor, amb l’amor es paga, i que estigui viu és màgic.
—Com ha acabat aquest vinàs a les teves mans? —li vaig preguntar en aquell primer sopar.
—Me’l va regalar Luciano Pavarotti.
Or líquid en estat pur. I és que cada ampolla té un missatge a dins escrit —encara que no sigui en un pergamí— que li dona color i ritme. Al final, el vi és l’única obra d’art que et pots beure.