"No creuen en els fets, només creuen en si mateixos."
Bertold Bretch
Pels volts dels vuitanta, una alegre xiuladissa va consagrar l'èxit mundial de la primera banda de rock composta íntegrament per dones. No van caldre ni paritat ni lleis perquè les californianes The Bangles aconseguissin que tots féssim amb gust el ridícul intentant imitar el simpàtic vídeo de "Walk like an egyptian". És estrany, però les dones ja feien coses abans que arribés Montero i el govern més progressista de la història. Aquell tema, un cant a la llibertat i a l'individualisme, es va enfilar a la llista d'èxits i a les nostres vides i caminar com un egipci ja només té una banda sonora als nostres caps. No sé si Sánchez és massa jove per haver-la xiulat, però sí que sé que en això de caminar com un egipci, o sigui de perfil, hi té la mà trencada. Tant com escriure llibres. Al debat no hi va poder anar, però el dia anterior sí que era a Madrid, ves per on, i sembla que força relaxat, tant com per fer brometes sobre el mediador que s'ha empassat com un gripau, amb la seva nacionalitat i amb la taula de negociació suïssa.
La presa de consideració de la futura llei d'amnistia al Congrés va ser una sàvia mostra de la gràcia que tenen els guapos quan caminen, tant que podria il·lustrar un futur vídeo de les Bangles. Començant perquè fa una setmana, quan es va fixar la data del debat, era obvi que ja estava tancat que el rei jordà fos a la Moncloa i que se sabia que caldria viatjar a Brussel·les. No és, llavors, cap casualitat que la data fixada fos una que impedia al president del govern espanyol anar a l'hemicicle. Per a què? Pot ser que Sánchez es digués que, una vegada investit, això és un tràmit que només cal passar de perfil i de perfil baix. Camina com un egipci i amb el llum apagat si pot ser. Així que Sánchez no ha donat la cara en aquest primer debat i tampoc no ho ha fet el seu valido, Félix Bolaños, poli dolent en les negociacions amb Junts. A aquella mateixa hora, quina casualitat també!, era al Senat desmarcant-se del tema del lawfare, que ell mateix va acceptar incloure en el document polític, i que, precisament, a preguntes d'un juntaire, Cleries, li ha sortit la versió de ministre de Justícia que no comparteix en cap cas les crítiques al Poder Judicial. Un argument que se'ls entravessa. I si els jutges ho van fer tot perfecte i si no tens res a retreure'ls i si els polítics catalans són uns delinqüents condemnats o processats amb totes les de la llei, com s'argumenta, llavors, que no existeix ruptura de la igualtat o inconstitucionalitat en oblidar i esborrar aquests delictes? Difícil equilibri argumental. No acaben d'encertar una explicació plausible del seu canvi de rumb i això passa, sobretot, perquè el PSOE no creu en el que està fent i només beu el xarop perquè l'hi han prescrit per conservar el poder.
L'equilibri amb les justificacions tampoc va ser el fort de Patxi López. Ahir va fer una nova troballa que va ser anunciar que l'amnistia com a figura no només és constitucional, sinó que "és molt més transparent que els indults". Mira que bé! I per què no es va donar fa dos anys? Si tan bons són la transparència i el debat parlamentari! Esclar que en aquella època Patxi, com Pedro, com el seu ministre de Justícia pensaven que una amnistia era absolutament inconstitucional i només es van empassar els indults, de nou, perquè era la condició sense la qual no. De glossar els avantatges sobre els vells, foscos i poc clars indults, que ells mateixos van concedir, ha reincidit en l'argument pragmàtic de la pacificació de Catalunya. Això no ho fem per nosaltres, ho fem per la convivència dels catalans, perquè amb això s'acabarà el procés i les històries indepes. Mal dia per llançar-s'hi. Tant Junts com ERC li han deixat clar que això és una cosa i el tema del referèndum segueix pendent. A la coral s'hi ha sumat Bildu i el seu recordatori a Pedro Sánchez que aquesta serà la legislatura de la plurinacionalitat. Total, que com que no volen reconèixer l'única veritat possible que pot justificar aquesta amnistia, és a dir, que es van cometre injustícies en els tribunals contra els independentistes i que es pensaven continuar cometent, doncs s'enreden i s'enrosquen en un exercici estèril que, per descomptat, no està disposat a fer el mateix Sánchez si pot deixar-lo als seus lacais.
El PSOE no creu en el que està fent i només beu el xarop perquè l'hi han prescrit per conservar el poder
Feijóo, ves per on, va ser més coherent. Més enllà de la seva crònica hipèrbole —el 23-F, el més greu i altres comparacions ocioses—, el cert és que no li agrada la llei d'amnistia i és capaç d'explicar per què i, sobretot, de reconèixer que els partits catalans saben el que demanen, exigeixen perquè poden i no menteixen a ningú ni amb el passat ni amb el futur. Feijóo, i aquí no s'erra, es va aplicar a demostrar que el que mentia i ves a saber si continua mentint és Sánchez, no els independentistes. No és la primera vegada que ho diu, que ell als indepes no els ha de retreure res, que al que li retreu és al que ha fet un viratge de 180 graus per no sortir de la Moncloa.
I després tots es van posar a caminar com egipcis i van parlar d'Abascal, de l'odi, de mira que m'has dit i de totes aquestes coses que són meravelloses, però que no tenen res a veure amb el debat. Tot el Congrés caminant com egipcis. Quin vídeo més memorable! Les coses apunten que continuaran així. El tema del català a Europa no es vota i, una vegada fora de la presidència, ja veurem, perquè serà culpa dels engranatges brussel·lesos i no de la falta de ganes dels socialistes.
El tema de l'amnistia ja està encarrilat, però comportarà un tràmit que s'estendrà probablement fins a l'abril a les cambres i, a continuació, haurà d'esperar perquè sigui aplicada que molts jutges espremin els mecanismes legals al seu abast. Abans de juny, aquí no hi ha res fet. Puigdemont fa bé de revalidar la seva candidatura europea. En tot aquest trajecte, no m'equivoco si afirmo que la idea de Sánchez és caminar com un egipci en espera que els esdeveniments i les vicissituds que de vegades ell mateix es busca, li permetin no empastifar-se en el tema més del necessari. L'afany és resistir i arribar a terra ferma sense mullar-se ni tacar-se més del que sigui imprescindible. Mai no se sap, perquè la llei ha entrat d'una manera i en el procés d'esmenes n'hi haurà dels mateixos redactors i dels grups que li donen suport. Ai, d'aquell article dos! Així que pot ser que s'hagin de presentar batalles amb què no compta.
Al cap i a la fi, la història de Sinuhé és considerat l'èxit més important del relat egipci. I del relat està captiu l'egipci Sánchez.