La setmana passada escrivia sobre la professionalitat i els valors del major Trapero en la praxi policial del Cos de Mossos d’Esquadra, just abans de resoldre’s la incògnita de saber si declararia o no en seu judicial. La seva declaració no va deixar a ningú indiferent, no per la seva supèrbia, sinó per contrarestar les difamacions que havia patit la policial catalana i, especialment, la seva figura, amb respecte a l’autoritat judicial, però amb el rigor que el caracteritza. Aclarir els dubtes a aquells que l’acusaven de ser el capitost d’una organització criminal considerada per la fiscalia com el braç armat del moviment independentista amb la finalitat d’aconseguir la subversió constitucional.

L’opinió pública va rebre amb ambivalència les seves declaracions. Mentre una part s’abraonava indignada qualificant-lo de “mite caigut”, altres les qualificaven d'un bany de realisme essencial per desmuntar la paròdia de la hipòtesi del fiscal i fer caure la rebel·lió del catàleg delictuós d’un escrit d’acusació que és, senzillament, paper mullat.

De la declaració del major Trapero en podem extreure dues conclusions. La primera, que els Mossos van complir el mandat judicial sobre la prohibició del referèndum de l’1 d’octubre, actuant com a policia judicial amb respecte als principis de cooperació i col·laboració amb la resta de forces i cossos de seguretat de l’Estat, tal com regula la Llei orgànica 2/86. I, la segona, per posar de manifest la voluntat ferma del Govern per la celebració del referèndum com a resposta al mandat democràtic emanat del Parlament de Catalunya i les urnes.

Amb aquest antecedent encara a la retina, el dissabte passat Madrid es va omplir de catalans amb el crit eixordador de “L’autodeterminació no és un delicte” i “Democràcia és decidir”. A primera hora de la tarda la desfilada d’autobusos omplia els laterals de les principals artèries de la capital i la munió d’aquesta meravellosa majoria tenyia de groc les confluències del Paseo del Prado, amb el civisme, els drets de l’autodeterminació i la llibertat com a bandera.

Al darrere dels milers i milers de persones que hi van assistir m’agradaria destacar la gran tasca de les entitats organitzadores. L’ingent treball de l’ANC (amb la col·laboració d’Òmnium Cultural) es visualitza amb l’esforç dels centenars de voluntaris de l’entitat que ho fan possible. A la capçalera de la pancarta no hi faltava ningú, bé, ni rastre d’Ada Colau i Pablo Iglesias, els líders d’aquella esquerra populista anada a menys i transformada en una mena de PSOE low cost. L’inici de la manifestació deixava la imatge per a la història d’una marea d’estelades que van inundar el centre de la capital espanyola entre crits d'“independència”, “llibertat presos polítics i exiliats” o “aquest judici és una farsa”.

Aquesta és la realitat d’aquest país que condemna els innocents d’Altsasu i deixa lliures als criminals de la Manada. Un Estat que primer sentencia i després pregunta

Durant el transcurs de la manifestació vaig veure un fet que em va grinyolar. La imatge d’un conjunt de joves musculats, seriosos i amb un braçalet de to vermellós (membres del Cos Nacional de Policia) que em van recordar al servei de seguretat de les SS. Infiltrats entre la capçalera, s’entrellaçaven les mans per fer un cordó de seguretat infranquejable. En un moment, van passar de fer la mera funció de delimitació a mostrar la seva mala educació amb una actitud pseudoagressiva, prohibint l’accés a la zona a persones prèviament autoritzades a accedir-hi. Amb la seva actitud vaig veure la viva imatge que aquests “protectors” no s’estaven assabentant de què anava la pel·lícula. No s’estaven assabentant del motiu pel qual estàvem allà. La imatge del no entendre res del que és i vol el moviment independentista. No entendre res sobre l’esperit d’una manifestació cívica, pacífica, contundent i multitudinària, que són els valors que amaren el moviment independentista i que lluny està de la imatge que ells representaven.

Com tampoc puc oblidar el tracte que va rebre el Jordi Alemany, secretari nacional de l’ANC, detingut a Madrid moments previs a la manifestació i que tot just sortir dels jutjats va denunciar el tracte degradant i humiliant per part de la policia espanyola, amb la rebuda a la comissaria de Legalitos entre insults i l’himne d’Espanya.

I ahir, l’inici de la desfilada de guàrdies civils pel Tribunal Suprem mostrava la rotunda evidència del que significa fals testimoni i el que avala Marchena. Relat fantàstic i manipulat per criminalitzar els Mossos i la ciutadania, entre les denúncies de les defenses per la vulneració dels drets dels acusats amb testificacions sobre fets que ni la mateixa defensa tenia el coneixement.

Aquesta és la realitat d’aquest país que condemna els innocents d’Altsasu i deixa lliures als criminals de la Manada. Un Estat que primer sentencia i després pregunta, com feia el franquisme i que ara continuem veient.

La seguretat pública és un element fonamental per un país. L’Estat espanyol s’ha esforçat a perpetuar uns cossos policials estatals lluny d’una policia democràtica, comandats per una cúpula de vells franquistes, conspiradors i mafiosos que han alimentat les clavegueres, imatge del descrèdit democràtic. La imatge d’una policia democràtica envers una policia amb tics del passat. El major Trapero es mereix una medalla i no aquest judici!

No podem deixar de manifestar-nos per reclamar els nostres drets i denunciar la repressió. Dissabte vinent toca omplir la capital catalana per reclamar la llibertat de la presidenta Carme Forcadell i la de la resta de presos i exiliats. I diumenge cal anar a Altsasu per reclamar la llibertat dels joves innocents i denunciar la manipulació judicopolicial i la complicitat de l’Estat.

Que ningú es quedi a casa!