És prou conegut que el president Carles Puigdemont no ha tingut mai una bona relació amb Oriol Junqueras, tampoc amb ERC. Més aviat tot el contrari. En canvi, sí que ha tingut una bona relació, també d’amistat, amb el conseller Santi Vila. Tant és així que malgrat la posició contrària de Vila al referèndum, el va mantenir al Govern i fins i tot el va reforçar en el tram final. Hi va fer confiança a tothora.

Val a dir que Vila, que havia de ser el líder de l’espai convergent ―segons el mandatari del PDeCAT, David Bonvehí―, mai va ocultar, ni dissimular, la seva aversió a l’1 d’octubre. Almenys en aquest punt cal admetre que va ser honest. Va fer-ho sense ruboritzar-se en una entrevista a RAC1 on va admetre que des de la seva conselleria no havia fet res pel procés. Santi Vila també va ser candidat de Puigdemont (i Mas) a presidir el consell nacional del PDeCAT. La confiança també era, per tant, clarament política en plena recta cap al referèndum.

Ara, Santi Vila ha demanat que la Caixa de Solidaritat li pagui la fiança que li exigeixen per la polèmica de Sixena, el litigi per les obres d’art encara s’arrossega. És normal que l’afer generi controvèrsia, Vila no va trigar ni un mes a deixar-se veure encaixant la mà a Rajoy mentre la resta de companys eren a la presó. També va concedir una entrevista al diari Ara, pel seu llibre, on carregava contra Junqueras i elogiava Puigdemont. Tot prou comprensible per l’amistat que tenia o té amb Puigdemont. I ara, des de Bèlgica, hem vist com Puigdemont exigia que se li pagués la fiança. Deu tenir les seves raons, de ben segur. I és legítim. No dic pas que no, no nego la major.

Descarregar la responsabilitat sobre els altres és poc elegant, sobretot quan estàs en condicions de fer algun gest clar

Ara bé, si Puigdemont creu que se li ha de pagar, potser que faci algun gest crematístic més enllà d’exigir al comú dels mortals que el facin. Si s’ha se pagar, potser que almenys el mateix Puigdemont demani al PDeCAT ―el seu partit que presideix Bonvehí― que en pagui una part. Ni que sigui per donar exemple. O bé que destinin una part dels diners ‘bruts’ que cobraran del Senat espanyol, gràcies als republicans, a sufragar la fiança de Vila. O que potser destinin una part, ni que sigui testimonial, dels diners que han de percebre del Parlament Europeu, val a dir que també en bona mesura gràcies a la defensa jurídica d’Oriol Junqueras. Però eludir tota responsabilitat no em sembla ni just ni raonable. O que hi destinin una part del que cobraran de més els seus diputats després d’haver pactat els pressupostos del Parlament amb la dreta casposa. O els que ingressen a la Diputació de Barcelona gràcies a regalar la presidència als socialistes contra els republicans. O bé tots els consells comarcals metropolitans que també han entregat als del 155. De fet, ningú ha tancat tants pactes amb la dreta casposa i amb el PSC com els de Puigdemont. I això no són pas pocs ingressos. Només cal veure com estan deixant de bonica la flamant nova seu del carrer Calàbria.

Perquè demanar diners a tothom per ajudar Vila sense fer cap gest efectiu al respecte és, pel cap baix, poc exemplar. Descarregar la responsabilitat sobre els altres és poc elegant, sobretot quan estàs en condicions de fer algun gest clar. Si ni Puigdemont, ni Junts, ni la Crida, ni el PDeCAT no fan un primer pas, sembla difícil que se li pugui demanar al comú que ho faci, sobretot quan el comú és molt plural i Vila té una bona feina, es relaciona amb un món molt llunyà a l’independentisme i la seva sortida llampec de la presó va contrastar amb l’extensa declaració (tota la resta només van respondre als seus advocats) a l’Audiència Nacional aquell infaust 2 de novembre.

No entro en si cal ajudar o no l’exconseller. Insisteixo, mai no va ocultar la seva oposició al referèndum que es va encarregar a Junqueras i Romeva. Des del primer dia ho va advertir. I també és cert que en la qüestió de Sixena va prendre una decisió com a membre del Govern que presidia Puigdemont. De raons n’hi ha. Només apunto que els gestos haurien d’anar acompanyats de fets. I que si Puigdemont vol que se li pagui la fiança, tal vegada els seus companys de viatge de tota la vida haurien de ser els primers a moure fitxa, a donar exemple. Les paraules se les enduu el vent.

L’afer de la fiança de Santi Vila és un mal que no vol soroll. Més discreció, menys Twitter i més fets si allò que es pretén, legítimament, és ajudar econòmicament l’exconseller i amic personal del president, posició que és respectable i que hi ha motius per, almenys, valorar-ho. Però, per l’amor de Déu, que almenys es gratin les seves butxaques, ni que sigui testimonialment, abans de demanar que ens la gratem tots.

Roger Heredia
Opinió Oportunisme i postureig Roger Heredia