Any rere any, la Flama del Canigó baixa del cim per encendre les fogueres d’arreu dels Països Catalans. Aquest any, també ha arribat a Ginebra i a Brussel·les. Les paraules van traspassar els barrots de la presó i la presidenta Carme Forcadell ens recordava que “Igual que la flama any rere any renova la unitat de la llengua catalana, nosaltres també any rere any renovem el nostre compromís amb la justícia, la pau i la llibertat”. La flama ja torna a ser a casa i les fogueres ja són apagades, però les brases encara són ben vives i on continua la crema és al quarter general de Cs.

Avui arribaran els presos polítics a les presons catalanes. Ep!, un error qui pensi que tornen a casa... Tornen a la presó, sí, a presons catalanes, però continuen tancats entre reixes, la continuació de la vulneració flagrant de drets. Ja no sé com classificar el trasllat que culminarà avui mateix; un càstig, una venjança i la ignomínia que suposa que per fer un trajecte de 600 quilòmetres s’hagi tardat tres dies.

I, amb aquest context, amb presos polítics que porten 620 dies d’injustificable presó preventiva, el 2 de juliol —ara sembla que serà el dia 3— es constituirà el Parlament Europeu a Estrasburg. I què passarà amb l’acta d’eurodiputats de Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Toni Comín? La ingerència del poder judicial espanyol ho ha deixat ben clar, no poden ser-ho, ja van veure per on es van passar els drets fonamentals sobre els escons de Congrés i el Senat. Tot i això, Javier Pérez Royo, catedràtic de Dret Constitucional, dona un bri d’esperança afirmant amb rotunditat que tots tres acabaran sent-ho. És més, en el cas d’Oriol Junqueras ha posat de manifest la prevaricació del Tribunal Suprem i de qui ha comès un delicte contra els drets fonamentals. I a tot això se li ha de sumar la consulta que ha fet el Suprem aquestes últimes hores a la justícia europea per saber fins on arribaria la immunitat de Junqueras en cas de ser escollit eurodiputat.

I com deia abans, on continua la crema és a la seu general de Ciutadans. El que més m’ha sorprès dels tres que han plegat de l’executiva, Juan Vázquez, Javier Nart i Toni Roldán, és que hagin justificat la seva marxa pel gir a la dreta de la formació taronja. No sé si no és enganyar la gent utilitzar aquesta excusa quan hom sap que Ciutadans és un partit de dretes, neoliberal, reaccionari i nacionalista, i que el 2009 va pactar amb Libertas, el 2013 va marxar del Parlament de Catalunya per no haver de condemnar el franquisme i aquest any ha pactat amb VOX. Altra cosa és que aquestes tres baixes posin de manifest el gir definitiu d’Albert Rivera per usurpar l’espai del PP amb l’objectiu d’arribar a ser president. Sembla ser que és ara quan l’establishment econòmic i mediàtic espanyol s’ha adonat de la farsa que representa l’espai polític dels de taronja, els que viuen del rèdit del discurs de la constant confrontació a Catalunya i on la violència ocupa els carrers.

El partit de l’establishment financer i empresarial que havia de ser Ciutadans, el partit que havia d’actuar com a frontissa dels partits del règim del 78 i així evitar que aquests últims depenguessin dels nacionalistes i/o independentistes per governar, ara ha quedat absorbit per l’ambició de Rivera. Abraçar l’extrema dreta d’Abascal és la seva nova línia política, un posicionament que no agrada gens als “barons dels cèntims” —tampoc a Macron— i que s’evidencia amb l’apagament als mitjans que ja pateix Rivera en pro d’Inés Arrimadas, la nova cara cool de la Meseta.

Ciutadans va millorar els resultats a les passades eleccions espanyoles, però ha perdut una tercera part d’aquests vots a les eleccions municipals. Tot i això, Rivera surt reforçat de l’executiva i els 23 vots en contra són l’aval per dir “no” a la investidura de Pedro Sánchez.

A Pedro Sánchez li queda una opció plausible si vol continuar sent president, entendre's amb els partits independentistes —donem per feta l’empassada de Podemos—. Sinó haurà d’anar a eleccions de nou, un fet que segons els sondejos, donarien de nou el reafirmament del PSOE com el més votat i també reforçaria el bipartidisme, amb un PP que absorbiria part del votant de VOX, Cs retrocediria lleugerament i Podemos continuaria en caiguda lliure.

La paraula “abstenció” genera tensions i curtcircuits a algunes formacions polítiques, ho consideren una heretgia. Una abstenció a la investidura de Pedro Sánchez tindria un preu, requerir tornar al diàleg i a la negociació, tornar a la política per trobar una solució per a Catalunya, punts importants en els programes electorals amb què els partits independentistes es van presentar a les eleccions generals del 28-A.

Els més de dos milions d’independentistes i el fet que en pocs anys el moviment hagi passat del 12% a, pràcticament, el 50% és un fet que Sánchez no pot amagar. La sentència del Tribunal Constitucional va provocar el creixement exponencial de l’independentisme. Què provocarà la sentència del Tribunal Suprem?

Els resultats de les eleccions municipals ens deixen la realpolitik d’Ada Colau i el pacte amb Manuel Valls. Però també ens demostren que l’independentisme va a dues marxes. La marxa curta dona potència i mostra l’hegemonia de l’independentisme en gran part del territori; la marxa llarga és vaporosa i mostra que l’independentisme no arriba al 30% al cinturó vermell. Només espero que l’entronament d’Ada Colau hagi estat un accident dels comuns. Cal que els autodeterministes analitzin quin volen que sigui el seu paper, formar part del país del “80% pel dret a decidir” o apropar-se al precipici regalant el moviment del 15-M als classistes d’Iniciativa.

L’independentisme es fa un flac favor a si mateix si intenta viure de gesticulacions de cara a la galeria i veure qui la té més independentista. Alguns haurien de saber que amb una ILP no es pot declarar la independència. Les ILP no tenen aquesta finalitat, tal com recull la pròpia llei catalana d’ILP. Per tant, votar a favor de l’admissió a tràmit de la ILP que vam veure ahir al Parlament suposa incomplir la pròpia llei de les ILP aprovada pel Parlament de Catalunya. La independència només cal fer-la una vegada i fer-la efectiva. Per responsabilitat, per la gent d’aquest país, per maduresa política i per la lluita contra la repressió de l’Estat, cal que fem tornar a la política allò que la justícia no arreglarà.

Pedro Sánchez haurà d’incloure una nova paraula al seu catàleg, l’abstenció com a solució a la seva investidura, sinònim de diàleg, negociació i donar una solució per a Catalunya. Recordem que la sentència s’apropa. Qui sap què pot passar.