Abans que Josep Tarradellas / El Prat sortís a les escales de la Moncloa el 27 de juny de 1977 i pronunciés el seu enigmàtic i alhora optimista “la reunió ha anat molt bé”, hi havia hagut mesos de contactes subterranis, de gestions discretes i d’emissaris que viatjaven entre Madrid i Saint-Martin-le-Beau. Tarradellas, que havia jurat i perjurat que no tornaria a Catalunya si no era per restituir la Generalitat republicana, va mantenir una actitud inflexible: res de fórmules noves ni d’ens provisionals. La seva legitimitat depenia de preservar la continuïtat històrica d’una institució abolida per la força de les armes el 1939. El president Suárez, per la seva banda, buscava una fórmula que no desbordés la Transició ni posés en perill el relat de reforma pactada.
Les primeres eleccions democràtiques, del 15 de juny de 1977, havien reforçat les expectatives d’autogovern. Els partits catalans, majoritàriament, exigien un gest immediat. En aquest context, la reunió Tarradellas-Suárez va ser la culminació d’un llarg procés d’aproximacions. Els intermediaris (Fernando Abril Martorell, vicepresident del govern; Rodolfo Martín Villa, ministre de la Governació, i col·laboradors de confiança del president exiliat) havien pactat les condicions mínimes: restitució de la Generalitat, reconeixement del president i negociació posterior de competències i finançament. El decret de restauració arribaria a finals de setembre, i a l’octubre el president aterrava a l’aeroport del Prat/Tarradellas i pujava al balcó de la Generalitat amb la famosa proclama del “Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí!”. El missatge que volia transmetre era inequívoc: no es tractava de començar de zero, sinó de reprendre la història allà on havia quedat interrompuda.
Més enllà de la càrrega simbòlica, aquell episodi va assentar les bases del model autonòmic i del pretès paper “singular” de Catalunya dins de l’Estat. La frase “la reunió ha anat molt bé” condensava una estratègia política: fer creure a la ciutadania que hi havia esperança i marge de maniobra, mentre es mantenia en secret la fragilitat d’uns acords que depenien tant de la voluntat de Madrid com de la cohesió del catalanisme. Aquí, evidentment, aquesta frase s’ha entès sempre com una mostra de la gran “astúcia” del president. A la llarga, ja se sap: l’autogovern de Catalunya ha esdevingut dependència competencial i financera absoluta, sense singularitat de cap tipus, ni encara menys reconeixement nacional. Tots els anys del procés van certificar una evidència cada cop més clara: que la reunió “no havia anat molt bé”. Que la Transició, com a negoci a llarg termini, no ha anat prou bé.
Quaranta-set anys després, un altre president a l’exili, Carles Puigdemont, s’ha assegut cara a cara amb el nou president de la Generalitat, Salvador Illa. El seu antagonista en molts sentits, però també un clar emissari del govern espanyol de torn. No disposem de cap frase equivalent, ni tan sols un prudent “ha anat bé” amb què obrir titulars, llevat d’algunes òbvies referències al diàleg com a “motor de la democràcia” (president Illa, el diàleg precisament s’acaba quan s’imposa el 155). La reunió, per tant, s’ha celebrat, però encara ningú no n’ha desvelat el contingut ni el to. Aquest silenci pot significar prudència negociadora, o bé ser indicatiu de divergències irreconciliables, o bé simplement pot reflectir la necessitat de guanyar temps mentre els equilibris interns es reconfiguren. Sabem els antecedents, però: Junts està farta d’incompliments i la confiança està sota mínims.
Si l’any 77 es tractava de restaurar una institució abolida, avui es tracta de veure si és possible rellançar un projecte polític que es va encallar el 2017
El paral·lelisme amb 1977 és tan temptador com arriscat. Tarradellas negociava amb un govern que havia heretat la dictadura i buscava legitimar una gran reforma; Puigdemont, al seu torn, ho fa amb un president que és producte del sistema autonòmic mateix, però que no hauria pogut ser president sense la suspensió de l’autonomia (aplaudida per ell mateix) i la repressió de líders i ciutadans independentistes. Per tant, no ens desviem: si es tracta de reprendre un “per on anàvem?”, com postulava Tarradellas a Sánchez tot recordant la República, el “per on anàvem?” de Puigdemont respon a una república catalana proclamada i suspesa. No pas a una autonomia que demana més competències, sinó un procés d’independència votat per la majoria i que va ser interromput per la força. Si es tracta d’obrir una nova etapa política, doncs, això s’ha de tenir en compte. Si l’any 77 es tractava de restaurar una institució abolida, avui es tracta de veure si és possible rellançar un projecte polític que es va encallar el 2017. O bé, com a mínim, de trobar-hi una sortida digna.
Per a Junts, l’aposta és altíssima. El partit no només juga amb la figura del seu líder a l’exili, sinó amb la pròpia credibilitat davant d’un electorat que encara recorda el desenllaç del referèndum i la declaració d’independència frustrada. El retorn eventual de Puigdemont (amb totes les condicions judicials, polítiques i simbòliques que comportaria) podria obrir una finestra d’oportunitat, o bé confirmar l’atzucac que ja es va albirar amb l’Estatut. A diferència de Tarradellas, que venia d’una abolició després d’una guerra i que podia oferir un Estatut prometedor, Puigdemont ja havia superat l’etapa de la negociació estatutària. El peix estava venut, i ja no es podia confiar a reformar res. A més, després del 2017, la seva causa (tant la personal com la del país) es va derivar cap a Europa tot confiant en una sortida pacífica i una victòria jurídica. I és que, com deia, no es tracta de si Puigdemont és restituït políticament. Es tracta de si Catalunya, com a subjecte polític, és restituïda.
Aquell “la reunió ha anat molt bé” de fa 47 anys va servir per preparar el terreny, per infondre confiança i per donar sentit a un retorn que semblava impossible. En canvi, avui l’absència de cap declaració, ni positiva ni negativa, deixa l’escenari en suspens. Potser les negociacions exigeixen silenci. Potser, simplement, no hi ha res per dir. El temps dirà si aquesta reunió ha estat l’inici d’una nova etapa o la confirmació de l’enèsima decepció. En ambdós casos, com es va dient, aquesta tardor (per fi) “passaran coses”.