Dijous, al funeral de la Maria Dolors Genovès, vaig recordar una de les darreres converses que vaig tenir amb ella. Em comentava els meus articles més crítics i més pessimistes amb l’evolució i la situació del país i em deia que tenia raó atès el que anava passant i tal com es comportaven els representants polítics, però em va advertir que “no anirem enlloc si no som capaços de retrobar l’optimisme”. La Dolors sabia que li quedava poc temps i m’ho va repetir com un encàrrec que no sé si sabré complir. “Hem de retrobar l’optimisme”.

Reflexionant a posteriori, vaig entendre que em recordava que l’optimisme, l’optimisme col·lectiu, és condició sine qua non per anar endavant i que sovint la crítica pura i dura és l’actitud més fàcil, més còmoda i més comercial. Jordi Pujol, que mai ha estat pessimista, li va dir no fa gaire a en Josep Cuní que "el país està trist, hi ha desori políticament i no acabem de funcionar bé". No li falta raó al president, però n’estic convençut que el 126è president ho va dir com una crida aviam si els catalans espavilen. De fet, ell no va perdre l’optimisme ni en ple franquisme. Només cal recordar el seu al·legat davant el consell de guerra que el va condemnar: “(...) formo part d’una generació que puja. D’una joventut que va creixent lentament...”, un exercici d’optimisme en moments encara més difícils que l’actual.

Efectivament, ens trobem en el vell dilema plantejat fa molts anys per Antonio Gramsci. Es tracte d’afrontar el pessimisme de la intel·ligència amb l'optimisme de la voluntat. El pessimisme de la intel·ligència és inevitable quan, per una banda, les institucions de l’Estat actuen implacablement contra Catalunya i contra els catalans i la reacció política dels representants catalans es limita a treure profit polític de la repressió i de la injustícia. Aquesta setmana, el discurs català era un continu memorial de greuges amb la justícia. El president Puigdemont batalla als tribunals europeus per la seva immunitat; el president Aragonès ha demandat l’exdirectora del CNI i el jutge que va autoritzar l’espionatge; el president Quim Torra ha demanat auxili a la justícia europea per la seva destitució; el conseller Puig ha estat privat del seu vot al Parlament pel Tribunal Constitucional, i la presidenta del Parlament, Laura Borràs, fa causa política del seu processament. Si ens hi fixem bé, tots aquests casos són derrotes catalanes davant l’Estat espanyol, els afectats pensen que proclamant-les aconseguiran el favor popular, un error si s’observa que generalment la gent no sol apuntar-se a cavall perdedor. La repressió espanyola és una evidència i l’hostilitat de l’Estat és un factor constant del problema. Pujol, que no ha estat mai independentista en el sentit estratègic del terme, ho va dir també l’altre dia amb en Cuní: “Espanya té una actitud molt negativa i amb això hi hem de comptar”.

Posar l’èmfasi en evitar la desmobilització equival a conformar-se a mantenir com a màxim els que ja estan convençuts, quan del que es tracta és d’incorporar els que encara no ho estan a projectes engrescadors. Mai no n’hi haurà prou amb resistir si no és a base de construir.

Per descomptat que la repressió i la injustícia s’han de denunciar i s’han de combatre, però cap causa reeixirà mai si es limita a l’inventari d’un interminable memorial de greuges, ni tampoc a la contínua autoflagel·lació pels errors comesos, pels defectes propis, per l’espectacle de la politiqueria alimentada interessadament pels altaveus mediàtics. Escriu a El Temps Albert Botran Pahissa que “mai és sobrera la crítica i autocrítica al procés independentista, però el ‘tot era mentida’ només porta a la desmobilització”. Certament, la gent, la societat no era mentida. Replico que la qüestió no és la desmobilització, sinó la mobilització. Posar l’èmfasi en evitar la desmobilització equival a conformar-se a mantenir com a màxim els que ja estan convençuts, quan del que es tracta és d’incorporar els que encara no ho estan a projectes engrescadors. Difícilment s’apuntarà ningú a una causa perdedora. Mai no n’hi haurà prou amb resistir si no és a base de construir.

El gran repte català és, partint de la base que l’hostilitat de l’Estat seguirà sent un factor constant del problema, trobar les iniciatives proactives capaces d’engrescar a més i més gent. Si el franquisme no va poder assimilar Catalunya va ser perquè la societat va treballar pel seu compte i, malgrat totes les crisis, polítiques, econòmiques i socials el país continua donant mostres de vitalitat que conviden a l’optimisme. Amb tots els problemes que tenen, les universitats catalanes són reconegudes internacionalment com les millors del conjunt espanyol, amb més científics i més projectes publicats; l’economia catalana pateix la crisi, però demostra la seva resiliència diversificant-se i modernitzant-se fins a esdevenir un referent pels inversors; els autors catalans es tradueixen més que mai. També, per què no dir-ho, els i les esportistes de Catalunya des del bàsquet al waterpolo o a l'hoquei, situats a l’elit internacional, revelen una efervescència de base... Això és Catalunya, això és més real que, com en el mite de la caverna, les ombres que projectem —ho escric autocríticament— des de l’omnipresent espectacle mediàtic.

Verdaguer va escriure allò de “lo que un segle bastí, l’altre ho aterra” i que “la tempesta, el torb, l’odi i la guerra al Canigó no el tiraran a terra”. En un altre context, però amb la mateixa filosofia, Cambó, en el seu discurs més conegut, va dir quelcom tan vàlid com ara fa un segle: "Passarem els polítics aquí presents, passaran els partits aquí representats, cauran règims i en sorgiran d’altres de nous, però el fet viu de Catalunya subsistirà"... sempre que siguem capaços de deixar de lamentar-nos, de deixar de plorar i de retrobar l’optimisme.