Aquest dijous, el Govern va anunciar que les faltes d’ortografia només restarien a les matèries de llengua de les PAU. Unes hores més tard, veient l’esvalotament general desencadenat, el Govern es va fer enrere i va anunciar que, finalment, les faltes d’ortografia restarien punts a totes les assignatures avaluades. Aquesta manera de governar, aquesta prova i error en funció de l’oposició que determinades decisions instiguin, és una mostra prou reveladora d’un dels problemes de fons que arrossega el país: no hi ha ningú disposat a refer el model educatiu de dalt a baix per esmenar tots i cadascun dels problemes que, al seu torn, arrossega el model educatiu. Prova i error perquè tenir una idea forta sobre com han de ser educats —acadèmicament— els nens i joves demana una severitat i una fortalesa d’esperit que avui no és gens comuna, i menys en política. 

Davant d’això, l’alternativa és idear un model d’avaluació adaptat als problemes —i no sobreposant-s’hi— amb la intenció de desproblematitzar-los. Prova i error, doncs, perquè des del Govern es tempteja quin és el grau d’acceptació social que pot rebre la següent mesura de torn ideada per amagar la merda sota la catifa. D’això se’n ressent, sobretot, l’exigència. I se’n ressenten, en conseqüència, els joves que d’aquí a deu anys seran els biòlegs, els físics, els metges, els professors o els filòlegs de Catalunya. És una manera de normalitzar la rendició davant de tot allò que, a priori, requeriria una mica de dedicació. Si a més a més l’argument és que s’ha adequat la correcció de l’ortografia a “com ho fan la resta de comunitats autònomes”, se’n ressent el país. Suposo que la idiotització programada per la vida de l’espanyolització l’hauríem d’haver vist a venir. 

Un patró d’avaluació fet perquè la classe política no hagi de passar comptes ni encarar frontalment els problemes del model educatiu és un patró d’avaluació que, de segur, prepararà pitjor els alumnes: és un model que es prioritza en comptes de prioritzar-los a ells. Escriure és una competència bàsica en la transmissió de qualsevol mena de coneixement. Saber escriure de manera més o menys endreçada una bateria d’idees és una competència troncal per a un ventall de feines gens menyspreable. Escriure obliga a endreçar el cap. Entendre quines són les idees que integren un text, també. Saber escriure i saber llegir són la base per poder accedir a qualsevol feina que requereixi un cert treball del pensament. Avui, els problemes d’escriptura a l’engròs —no només pel que fa a ortografia— i de comprensió lectora que presenten els alumnes del país són a la boca de qualsevol que hagi estat més o menys a prop d’una escola, un institut, una universitat o un centre de formació professional. 

Un patró d’avaluació fet perquè la classe política no hagi de passar comptes ni encarar frontalment els problemes del model educatiu és un patró d’avaluació que, de segur, prepararà pitjor els alumnes

Abaixar el nivell i modelar l’avaluació per emmascarar-ho és la drecera perfecta per preparar pitjor els nostres joves. Trucar el sistema per no haver de pagar el preu polític dels mals resultats acadèmics és condemnar els alumnes a la incompetència. Malauradament, i govern rere govern, i ressentint-se’n, també, l’estat de la llengua catalana, la manera d’operar del Departament d’Educació i de Recerca i Universitats fa temps que és aquesta. Reduir l’avaluació ortogràfica a les assignatures de llengua també redueix la comprensió de com és d'essencial d’escriure bé en qualsevol àmbit, i costa de pensar que, valgui la redundància, en això ningú no hi va pensar. Que el Departament de Recerca i Universitats jugui al tempteig amb matèries d’aquest caire revela d’una manera diàfana les seves intencions. 

Mal m’està de posar els professors a l’ull de l’huracà, però un dels problemes més difícils de resoldre és que aquest analfabetisme programat compta amb còmplices a dins del sistema. A l’altra cara de la moneda hi ha professors que, per molt disposats que estiguin a fer bé la seva feina, topen frontalment amb un model que no els empara o que, fins i tot, els boicoteja. Aquesta crisi acadèmica és el centre de moltes altres crisis pretèrites —política, intel·lectual, moral—, però també serà el pinyol de moltes altres crisis futures. El tracte que tenim amb el saber funciona com una roda, i formar de manera deficient avui desembocarà en una formació encara més deficient d’aquí a, posem, deu anys vista. Quan això passi, no n’hi haurà prou amb pegats oportunistes per disfressar els mals resultats. De fet, només cal estar un poc interessat en l’actualitat, una mica despert intel·lectualment i un xic preocupat pel país per adonar-se que ja no n’hi ha prou avui.