Tal dia com avui de l’any 1896, fa 130 anys, a Madrid, Salvador Bermúdez de Castro y O’Lawlor, director general de Correos y Telégrafos nomenat pel govern que presidia Antonio Cánovas del Castillo, líder del Partit Conservador, dictava una ordre que prohibia les converses telefòniques i els textos dels telegrames en català i en eusquera. Pel que fa a les converses telefòniques, des del mateix moment que es publicava aquella normativa, Bermúdez de Castro ordenaria a totes les companyies telefòniques que operaven en territori espanyol que instruïssin les seves teleoperadores per tal que, en detectar una conversa que s’havia iniciat en català o en eusquera, fos interrompuda immediatament desconnectant les clavilles.

L’historiador Josep Grau, a La Lliga Regionalista i la llengua catalana (1901-1924) (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006), explica que “aviat la mesura donà lloc als primers incidents”. A finals del mes de maig, la teleoperadora que havia connectat la conferència telefònica entre els diputats catalans Antoni Serra —que era a Saragossa— i Joan Cañellas —que era a Madrid— va interrompre la comunicació en detectar que els interlocutors utilitzaven el català. La protesta que van presentar Serra i Cañellas a les Corts, argumentant un atac a la seva esfera privada, no trobaria ressò.

Grau també explica que, posteriorment, el diputat del Partit Liberal per la circumscripció de Solsona, Josep Maluquer i Vidal, denunciaria davant de l’hemicicle parlamentari que els responsables de la centraleta de Madrid li havien impedit expressar-se en català en una conferència telefònica que mantenia amb uns electors de Manresa. Maluquer explicaria que els seus interlocutors no sabien “una sola palabra de castellano”, per la qual cosa li va resultar impossible comunicar-s’hi. Després de moltes protestes, uns dies després, Bermúdez de Castro era destituït i el ministre de Governació, Fernando Cos-Gayón, revocava l’ordre.

Aquesta ordre només prohibia l’ús del català i de l’eusquera. Una absoluta paradoxa, tenint en compte que el telèfon havia arribat a la península Ibèrica a través de Catalunya. Dues dècades abans (1877), els Dalmau —pare i fill— havien efectuat la primera comunicació i estès la primera xarxa telefònica de la història peninsular. I que Catalunya era el territori peninsular amb més telèfons (quantitativament i en ràtio per habitant), perquè dues de les grans operadores privades del moment (Telefónica i el seu monopoli serien creats pel dictador Primo de Rivera el 1924) eren catalanes (la Compañía Penínsular de Teléfonos i la Compañía Telefónica del Vallés).