El Regne Unit és:
La Santa Continuïtat d’una monarquia exemplar, el sacrifici de la reina Elisabet II, una cultura política basada en el Leviathan de Thomas Hobbes, la Music for the funeral of Queen Mary per a Maria II d’Anglaterra, Escòcia i Irlanda de Henry Purcell, la noció segons la qual si se t’acaben les raons sempre has d’emprar l’exèrcit i com més tancs millor, una esquerra moderna, capitalista i normal, l’anglès com a única llengua d’ensenyament i conversa possible, l’accent impol·lut del nou rei Carles III i la pronúncia amable de la BBC, una guàrdia reial ben armada amb fusells, els gintònics en got curt freds com una capbussada a l’Antàrtida, Londres i la seva inaudita capacitat de produir com més pasta millor, la Royal Opera House i aquella magnífica quantitat de xampany i batutes cèlebres per metre quadrat, la veu de David Attenborough glosant la natura i les seves infinites i barroquíssimes variacions, la idea segons la qual guanyar sempre és allò normal i més si lluites contra Argentina, que les veus contestatàries del poder siguin gent cultivada i docta com Martin Amis o Christopher Hitchens, entendre que només pots dialogar quan saps que imposaràs la teva voluntat, poder escriure la memòria de la reina morta o d’allò que et plagui perquè el passat el dictes tu, la llibertat com a premissa fonamental.
Tinc la desgràcia d’haver nascut al segon país, una tribu que, en allò fonamental, sempre acaba errant-se de forma espantosa
Catalunya és:
El camí que hi ha de Jordi Pujol i Pasqual Maragall a Pere Aragonès i la seva motxilla, la vaga de fam de Quim Torra durant una sola nit a Montserrat, una cultura política basada en els dibuixos de Pilarín Bayés, la ballaruga sardanista de Laura Borràs ahir al Parlament, la noció segons la qual una independència es guanya sense llençar ni un paper a terra, una esquerra kumbaià que t’alliçona tota la vida i s’acaba exiliant a Suïssa, passar-se al castellà perquè no et diguin racista o excloent, el català xava de Núria Marín i l’art de destrossar les neutres vocàliques de la majoria de locutors del país, la Guàrdia d’Honor dels Mossos sense pistola i amb espardenyes, els gintònics servits en una inacceptable sopera de gel que fan venir aquella sobtada pixera, la dissortada Barcelona d’Ada Colau, cada dia més pobra i guarnida amb espais per a vianants de nauseabundes floretes, el nostre trist Liceu curull de senyors amb la cosineta de vint-i-pocs anys i uns batuteros de tercera, la veu de Francesc-Marc Álvaro i aquelles xeixs que s’allarguen com la decrepitud d’un padrí moribund, la idea segons la qual celebrem només les victòries morals i hem d’acceptar que les nostres cocteleries siguin regentades per argentins, que les veus contestatàries del poder siguin gent com en Bernat Dedéu, la taula de diàleg amb Laura Vilagrà com a element de força, que les bases del passat te les dicti Jordi Amat, la submissió com a norma.
Tinc la desgràcia d’haver nascut al segon país, una tribu que, en allò fonamental, sempre acaba errant-se de forma espantosa. Però me l’estimo, molt a pesar meu. Bona Diada a tots els lectors. I paciència, que això nostre encara degenerarà més.