La reducció de la jornada laboral és només qüestió de temps. El món va cap aquí i, per tant, en un termini de pocs anys és probable que a Catalunya s’implanti la jornada laboral de 37,5 hores setmanals. A moltes grans empreses ja és així, i fins i tot en fan 35 a la setmana. I es reduirà més encara, les dècades vinents. La intel·ligència artificial i altres tecnologies provocaran una reducció no només de les hores de treball, sinó que també eliminaran centenars de milers de llocs de treball arreu d’Europa. Un cop feta aquesta constatació preventiva, que em sembla indiscutible, es pot analitzar el que ha passat aquesta setmana amb l’intent fallit, per part de la coalició governant formada per PSOE i Sumar, de tramitar un projecte de llei per a reduir la jornada laboral. Aquest debat, tant al seu vessant polític com al mediàtic, ha estat trufat de demagògia i populisme, a la manera que la política espanyola ens té ben acostumats.

Per exemple, els que defensen la reforma diuen que entre el 80% i el 90% dels treballadors estan a favor de la reducció de la jornada laboral si no implica una reducció del salari. Caram, quina sorpresa! Aquesta pregunta respon perfectament a la següent idea: digues-me quina resposta vols i et formularé la pregunta adient. Per exemple, també es podria preguntar als treballadors les qüestions següents: Vols mantenir la jornada laboral actual si això comporta un increment del salari? Vols reduir la jornada laboral i el teu salari en la mateixa proporció? Acceptaries treballar un 10% més de jornada laboral si això impliqués un increment del 10% del teu salari? Acceptaries reduir la teva jornada laboral si això implica que la teva empresa entri en perill real de fer fallida? Ben segur que les respostes podrien sorprendre. En aquest sentit, seria com preguntar: Vols pagar menys impostos però mantenint l’actual estat del benestar? Només un beneit o un dogmàtic hi estaria en contra.

Sumar no va fer res perquè s'aprovés el projecte de llei, perquè ja li va bé perpetuar el relat del xoc amb la dreta

A diferència d’altres territoris de l’Estat, on hi ha una alta concentració de funcionaris o grans empreses, a Catalunya el cosmos empresarial és format per petites i mitjanes empreses. Al nostre país, la pime representa el 99,8% de les empreses, el 61,4% del valor afegit brut (VAB) i el 68% de l’ocupació. Per tant, una reducció de la jornada laboral, sense més ni més, podria perjudicar, i molt, l’economia catalana i, fins i tot, provocar una reducció de l’ocupació. En conseqüència, si realment es vol assolir una reducció de la jornada laboral, els seus impulsors haurien de complementar-ho amb mesures fiscals, reduccions a les quotes dels autònoms, un calendari raonable i ajudes reals per a les noves contractacions. Imposar una reducció de la jornada liberal sense mesures pal·liatives i únicament pactar-la amb els sindicats era ficar-se en carreró sense sortida, i així ha estat.

Un cop patida la derrota, alguns, començant per la vicepresidenta Yolanda Díaz (per a la qual la reforma de la jornada laboral és el seu cavall de batalla de la legislatura), han posat el focus en els partits que van votar-hi en contra, i molt concretament en Junts. És una opció legítima, exactament tan legítima com la posició de Junts. Ara bé, aquesta obsessió, a parer meu, respon una pregunta que és l’elefant a l’habitació: per quina raó el govern del PSOE i Sumar van dur a votació un projecte de llei que sabien perfectament que seria tombat? Per quina raó van pujar el projecte al cadafal on seria executat públicament? La resposta, crec, ve donada per l'obsessió d'acusar Junts. La carrera política de Yolanda Díaz i les expectatives electorals de la seva coalició minvant són magres, i potser ella pensa que li convé una batalla ideològica contra aquesta nebulosa de partits i patronals que ella anomena “la dreta”. És una opció arriscada, perquè sovint és millor un mal acord que una bona derrota. Perquè la culpa del fracàs és seva i només seva: en política cal fermar els acords que permeten tirar endavant les iniciatives. Li calia lligar el suport de Junts i li calia fermar el suport de les patronals, abans de moure fitxa. Fermar només el suport dels partits d’esquerra i dels sindicats era insuficient; i si ho sabíem tu i jo, també ho sabia ella. I no va fer res perquè no li convenia que s’aprovés, per perpetuar el relat del xoc amb la dreta. I aquí, qui hi guanya? Fàcil: hi guanya el PSOE, que no volia la reducció de la jornada laboral, i per això només un ministre socialista es va quedar a escoltar el debat, mentre que la resta van tocar el dos. Van deixar que Díaz s’estavellés soleta, sense ser conscients que el PSOE i Sumar són com Thelma i Louise, que van juntes en un cotxe a tota velocitat cap a l’abisme.