Sembla que els partits que durant molt de temps han estat segrestats per una correcció política mal entesa —o per un càlcul polític fet sense cap idea de país forta al darrere— comencen a eixamplar el marc dels seus discursos. I els eixamplen perquè, fins a cert punt, ja comença a ser inevitable fer-ho. Al primer debat de política general que va afrontar Pere Aragonès en solitari, hi va esmentar la Catalunya dels 8 milions d’habitants (tot i que aleshores encara no hi havia arribat) i hi va intentar desplegar una previsió de futur amb to, sinó triomfalista, més aviat cofoi. Fa cosa d’un parell de dies, en una entrevista per a aquesta mateixa casa, Oriol Junqueras va explicar que “avui, la Catalunya dels 8 milions conviu amb problemes enormes com l'accés a l'habitatge, el funcionament del transport públic, les matrícules universitàries i les places disponibles… En una Catalunya amb 10 milions, aquests problemes serien molt més intensos”.
Que de la candidesa d’Aragonès al Govern —essent l’estereotip d’esquerra Netflix desconnectada i desarrelada del lloc on governa— a la claredat de Junqueras hi ha un viratge discursiu és més que evident. El debat migratori i el debat demogràfic són al centre de la conversa d’una manera tan explícita que no hi ha marge per a mirar-se’ls de reüll, que és el que totes les polítiques del mentrestant que es van fer des de la reculada del disset pretenien. Però els republicans no protagonitzen aquest viratge en solitari. Des de Junts, un partit que fa anys que té dificultats per a bastir un discurs sòlid i estructurat propi que expliqui el país més enllà de Puigdemont, sembla que ara també volen obrir aquesta porta. Francesc de Dalmases tuitava aquest dilluns : “Catalunya comença el curs amb la pitjor dada d’alumnes matriculats a I3 d’aquest segle. En deu anys s’ha reduït un 25%. A això hi sumeu que som més de 8 milions en un país preparat per a 6 milions mentre hi ha irresponsables que parlen de ser 10 milions. Preservar la nació amb aquestes dades i sotmesos a Espanya és inviable”. En aquesta anàlisi cal afegir-hi com a mínim una part de la CUP capitanejada, sobretot, pel sector de les comarques gironines. En una entrevista en aquesta casa, en Guillem Surroca i en Jordi Casas explicaven que “cal qüestionar la Catalunya dels 10 milions quan el país cau a trossos”.
Una part de la classe política ha ignorat la qüestió migratòria i demogràfica reiteradament i, a més a més, ha vetllat perquè restés fora de la conversa pública
Sembla que, finalment, comença a prendre el discurs que el creixement sense destí ni propòsit no és, necessàriament, un horitzó positiu. I no ho és, sobretot, quan no tens el país preparat per atendre’n les conseqüències. Aquest viratge assenyala un parell de tics cínics. El primer, el d’aquells partits que fa dècades que alimenten el model econòmic i políticointel·lectual que ens ha dut al cap de carrer d’avui. I que, de fet, s’entesten a parlar de la Catalunya dels deu milions d’habitants com si tot el que ens hi durà haguessin estat decisions preses pel PSC. El PSC només vol anotar-se el punt com si el creixement furiós fos sinònim de l’èxit del seu govern. No se sap si per por, per deixadesa o per la mandra d’haver d’idear un discurs que pugui resistir de veritat la temptació de l’extrema dreta, una part de la classe política ha ignorat la qüestió migratòria i demogràfica reiteradament i, a més a més, ha vetllat perquè restés fora de la conversa pública. Ara sembla que oposar-se a la Catalunya dels deu milions els permet fer alguna mena d’oposició real al Govern d’Illa, però, a l’hora de la veritat, més enllà de l’afany confrontacional postís, sobretot a Junts i ERC —que són els qui comparteixen model econòmic amb el PSC— no hi ha una voluntat real de repensar el país a fons, ni d’escrutar els mantres ideològics que ens han dut fins on som. Junts (o Convergència) ha estat al Govern trenta-set dels últims quaranta-cinc anys, però l’assumpció de responsabilitats no és el seu fort, ni tan sols de portes endins.
El segon tic cínic és el de posar sobre la taula ara —ara— que el creixement desmesurat dels habitants de Catalunya posa el país, un país amb unes eines d’integració en la catalanitat limitades i sovint sabotejades, en condicions severes de descatalanitzar-se. No cal caure en relats conspiranoics de substitució planificada per veure que el model de creixement actual beneficia el model de país regionalitzat i desnacionalitzat del PSC perquè, en les condicions actuals, a molts indrets on els catalanoparlants habituals ja no són majoria, l’immigrant s’integra eminentment en l’espanyolitat. I on els catalanoparlants habituals són majoria, sovint, també. Que sigui ara que segons qui s’adoni que essent una comunitat autònoma sotmesa a Espanya no disposem de les eines de què disposen la majoria d’estats del món per bregar, des de la posició ideològica que sigui, amb la majoria de qüestions amb què breguen els estats, és un teatret que ja no s’empassa ningú. Vam fer un procés d’independència que va acabar en no res, i ara voldríem governar-nos com si fóssim independents i no podem. Ves per on, noi.
El problema d’anar tard és que l'extrema dreta va per davant. No cal ser el fanal més lluminós del carrer per saber que hi ha determinats temes amb què l’extrema dreta marca l’agenda política i que, sabent-ho, val més que determinades qüestions no t’agafin amb els pixats al ventre. Ara tenim l’electorat farcit de gent que pensa que Aliança Catalana és un mal menor perquè, bé, hi ha determinats temes dels quals “com a mínim algú en parla”, com si aquest algú no n’estigués parlant d’una manera molt concreta —assenyalant uns grups determinats d’immigrants com a culpables de tots els mals del país, per exemple. La mirada curtterminista dels partits del procés i la pressió de la part més acomplexada nacionalment de l’esquerra catalana va facilitar que s’abandonessin aquelles qüestions considerades, diguem-ne, punxegudes, i que avui voler-les tocar sigui vist sota l’ombra de l’oportunisme polític. Fa la sensació que els partits del procés, encara avui, van a remolc del país, quan en realitat s’haurien de fer forts per a poder dur el país allà on diuen que volen. El discurs nacionalista vers on ara viren, si no va acompanyat d’una esmena dels errors, d’una certa visió de futur i d’un contacte estret amb la realitat del país, esdevindrà una mena de processisme de pròrroga.